Les dues cares de la felicitat

En aquella casa hi havia dos pisos. Absolutament idèntics. Com si l’arquitecte no s’hagués acabat de decidir amb quin d’ells quedar-se i en va fer dos.

La simetria anava fins al punt que al mirall oval, de marc daurat, que penjava al mig de la paret de color rosa del pis número ú li corresponia el mirall quadrat, sense marc, que penjava al mig de la mateixa paret, però per la cara de color gris, que es trobava al menjador antiquat del pis número dos.

Cada matí, quan faltava poc per les onze, la Marilyn relliscava davant del mirall daurat, amb passes de gata mimada: arreglava un plec de seda rebel que tapava massa els seus pits preciosos, descansava el pes del cos sobre un sol maluc, tirava el cap enrere, mig baixava unes pestanyes toves sobre els ulls més blaus del món, entreobria els llavis ensenyant la punta d’unes dents perfectes, i tots els rellotges de l’edifici callaven. La seva bellesa era tan eixordadora que podia parar el temps. Ella ho sabia. N’estava contenta perquè no l’havia tingut sempre. L’hi havia costat molts anys, moltes classes, molts sacrificis. Si podia, intentava no recordar-ho gaire. El que importava era que cada matí, quan faltava poc per les onze, era el seu moment. Només seu.  

Tenia prou d’aquest moment per carregar bateries i regalar la seva energia, els seus gestos, la seva màgia a tothom amb qui es creuava. No hi havia home, dona, vell, nen o gos que no se sentís feliç només de respirar l’aire que ella expirava o de compartir, encara que fos un mil·límetre, el seu espai. Era impossible resistir-s’hi. Tampoc ningú hauria trobat el sentit de resistir-s’hi. Ella era com el sol, ho escalfava tot per allà on passava, sense distincions, sense deixar-se pregar o buscar. Apareixia i es feia de dia. Es feia primavera. Es feien núvols de sucre. I els que se li acostaven ho sentien així. S’enamoraven per sempre més i transmetien aquest amor instintiu i complert i meravellós als seus fills, a qui portaven a veure-la al cine, i als seus néts, a qui ensenyaven fotos esgrogueïdes, gastades de petons i carícies, la Marilyn, sí, nen, aquesta és la Marilyn, mira, mira-la aquí, amb el vestit que l’embolcalla com un ala gegant, i aquí, aquí també, amb aquests ullassos on dormen tots els somnis de l’univers, i aquesta, aquesta nena riallera, la veus, ella era el que tots volíem, ella era de tothom, no tenia amo, ella era la llibertat, el desig de viure i estimar, ella, la Marilyn.

A l’altre costat de la paret, palplantada davant del mirall sense marc, la Norma Jean no s’hi veu bé. Hauria de dur ulleres però no s’ho pot permetre. Ningú la reconeixeria. La seva mirada enterboleix encara més la superfície clivellada. El rímel solca camins que no porten enlloc, i els ulls s’enfonsen en un blau tan brut que sembla negre. Les mans li tremolen i estrenyen la bata, en un intent absurd de tapar els pits sense maquillatge. A terra, inerta i ridícula, la perruca ros platí. Busca a la butxaca i treu el flascó. Li costa moltíssim obrir-lo. Tot sembla una pel·lícula on ningú no parla. Ningú no respira. Ningú no la mira. Ni ella mateixa s’hi pot veure. Esgarrapa amb ungles dèbils el mirall i no sent res. No sent el cruixit. Ni sap que alguna cosa s’acaba de trencar. Potser una ungla. Potser el mirall.

Ningú no arreglarà mai el mirall quadrat, sense marc, que penja al mig de la paret grisa. Ni la paret, ni el pis número dos. Tapiaran la porta, enderrocaran el passat, creixerà molsa sobre el fang fins que aquest també desapareixerà i ningú es recordarà mai d’una dona que es deia Norma Jean i que tenia somnis i que escrivia poesies i que només volia ser la millor perquè algú l’estimés. Es morirà sola. Viurà sola totes les vides possibles i tornarà a morir sola totes les morts possibles. Ningú no coneixerà mai la Norma Jean. Ningú no l’estimarà mai.

Mentrestant, a l’altre costat de la paret, al pis de color rosa, el mirall daurat, ja petrificat, continua reflectint els somnis de tots els homes, dones, vells, nens i gossos del món.