dilluns, 4 de febrer de 2019

El punt d'intersecció de dues rectes paral·leles


Diuen que sempre és bo il·lusionar-se. Amb el que sigui. Encara que les il·lusions no es compleixin, o que es compleixin però que això ens faci deprimir encara més, perquè les il·lusions complertes i les il·lusions imaginades són com dues rectes que, en teoria, mai es poden intersecar. Mentre dura, el procés aporta molts i variats beneficis al nostre organisme. El problema surt quan s’acaba, perquè costa recuperar el tonus mental previ. Però el que més costa és tornar al moment quan pensàvem que era bo il·lusionar-se.
L’Eva no sortia de casa sense el seu paraigua plegable, el mateix de sempre, amb estampat de fulles blaves descolorides sobre fons blau menys descolorit. Es podia deixar l’esmorzar, les ulleres o el moneder, però mai mai mai s’hauria deixat el paraigua. El guardava a terra, davant de la porta d’entrada, i cada matí l’entaforava dins de la motxilla, a l’estiu, o a la butxaca de l’abric, a l’hivern, i se l’enduia per tot arreu. En tornar, el deixava al costat de les sabates, on, nit rere nit, aquest l’esperava, pacient com una mascota vella. No recordava ni on, ni com, ni qui havia trobat a l’altre, però acceptava la seva interdependència amb resignació i una certa dosi de plaer: el paraigua s’havia convertit en una part més de la seva personalitat, útil, fidel i, fins i tot, de finalitats terapèutiques.
L’Eva era dona de poques paraules i rutes exactes. A les set i trenta-sis en punt acabava de tancar la porta amb clau i baixava per les escales els tres pisos que la separaven del carrer. A les set i trenta-nou arribava al semàfor i esperava set segons justos perquè l’homenet vermell es posés verd i comencés a caminar, a grans gambades, igual que ella. A vegades, si plovia o feia molta calor o havia dormit malament, només havia d’esperar dos o tres segons. Un sol dia, feia anys, hi va arribar quan ja era verd i, com que s’havia parat igualment, per costum, una dona baixeta li havia tocat el braç, passa, passa, maca, que és verd. Era el dia que s’havia fet el test d’embaràs i havia sortit negatiu.
En travessar els dos trams de l’avinguda, sempre fa una pausa al centre, per assegurar-se que no hi ha cap cotxe que giri, i després s’afanya cap a l’altre costat. Mai no veu el Micra gris de l’Adam que passa a dos metres justos per darrere d’ella, a la velocitat de tretze km per hora, apurant les últimes pampallugues de taronja. Arriba a la feina a les set i cinquanta-nou, saluda a tothom de cop, amb un sol gest, treballa fins a dos quarts d’onze, quan va al lavabo i aprofita per fer un cafè i un intermezzo social amb les noies del seu departament. Plega a les tres en punt i és dels que no es queden mai a fer hores extra, per més ben pagades que fossin: ja en tinc de feina, a casa meva, acostuma dir, sense somriure, i corre cap al gimnàs.

L’Adam porta ulleres de pasta i la cara mal afaitada, amb talls més o menys cicatritzats i algun pèl blanc oblidat per sota la barbeta. Viu sol i cada nit, mentre es menja l’entrepà de tonyina de llauna davant de la tele de cinquanta-cinc polzades, pensa en la conveniència d’adoptar un gat. Els gossos no li agraden, els troba massa dependents. Els gats, en canvi, se’ls imagina egoistes com ell, adaptables a un humà solitari i d’escasses necessitats. Tothom l’anima a compartir rutines i pis amb una mascota (si no li és possible fer-ho amb una persona, xiuxiuegen quan ell ja és lluny), però ja ningú no se l’escolta quan repeteix cada dia, d’esma, que sí, que m’ho estic pensant, i tant que sí. Li agrada fantasiejar amb la imatge d’ell –un ell transfigurat, de cabells espessos i caminar enèrgic, que sap que encara habita alguna estança d’aquest cos massa visible, massa flàccid i massa pesat– que es troba, de casualitat, amb algú de l’oficina, mentre passeja el gat blanc i acabat de pentinar, amb ulls verds fosforescent... Ep, para el carro. Si és un gat, no el trauràs a passeig. Això només es fa amb els gossos. Tant de bo tingués algun company per anar a córrer o a pujar muntanyes. Des que va acabar la universitat no ha tornat a fer res de divertit. Tot és feina i més feina. Un gat li aniria bé. S’espolsa les engrunes de pa del jersei, deixa el comandament de la tele a terra i s’estira al sofà. Avui tampoc té ganes d’anar al llit. Li fa mandra anar-hi i gairebé sempre es queda a dormir al menjador, roncant en companyia d’un mixet blanc, arraulit en somnis sobre el seu pit.

L’Eva surt del gimnàs a les cinc en punt, dutxada i animada. Si tingués amics, aquest seria el moment quan els trucaria per anar a fer una cervesa i criticar les iaies massa maquillades o les nenes que fumen i ensenyen mig cul, coses d’aquestes que fan riure la gentada que ocupa els cafès. Com que no té cap amic, cada dia veu menys iaies maquillades i més gent que riu. I vinga a riure, de què dimonis deuen riure tant, es pregunta retòricament cada tarda. Passeja una estona a pas lent, amb compte de no tocar ningú, dissimulant la incomoditat amb somriures que es volen empàtics i només són exagerats. A vegades passa per la biblioteca, mira la lleixa de les novetats, toca amb la punta dels dits un parell de llibres que semblen nous, n’obre algun amb indiferència, escombra la sala de lectura amb una mirada àvida de trobar-ne una altra i s’acaba emportant cap a casa algun volum que sap que no llegirà però que li farà companyia per uns dies. A un quart de set ja ha esgotat totes les endorfines alliberades per l’exercici i sap que només li queda una última esperança de trobar un príncep-gripau, o de veure una nau extraterrestre, o que li surtin ales, o que li passi qualsevol altra cosa meravellosa i altament improbable: anar al súper. No és que els supermercats fossin llocs de molta freqüència de miracles, però aquest és a prop, tenen tonyina i pa integral per al sopar i normalment aconsegueix intercanviar un parell de frases rialleres amb la caixera o algun client despistat. A les vuit ja està instal·lada al sofà, en pijama i sota manta, a l’hivern, en pijama i sense manta, a l’estiu, amb l’entrepà de tonyina de llauna dins d’un platet blau cel i amb un tovalló a joc, una infusió digestiva al costat i el comandament de la tele a l’altre. Mira estones de notícies, tertúlies, documentals, mitges pel·lícules i el temps de l’endemà. A les onze en punt, es renta les dents, posa el platet dins del rentaplats, es pren la melatonina, treu el coixí de l’armari i se’n va al llit. Dorm amb un coixí divertit, que fa anys va trobar en una paradeta de Nadal de la Rambla, un coixí en forma de gat, amb ulls, orelles i bigoti. El coixí és suau i tou i a l’Eva li agrada adormir-se pensant que algun dia, potser d’aquí a uns quants anys, tindrà algú suau i tou i viu, respirant al costat -ara buit- del llit.

Al matí, l’Adam es desperta suat i de mala llet, i sempre fa caure la fotografia on ell i la mare, una joveneta amb rínxols rossos i pigallada, riuen abraçats davant d’un mar tan blau que sembla artificial. Recorda molt bé aquell matí d’agost, quan el pare se’ls va emportar al poble de la costa on treballava en un edifici que els amos volien modernitzar. Feia molta calor dins del sis-cents blanc i havien abaixat les finestretes del tot. Sol al seient del darrere, el nen de vuit anys, un Adam petit i amb els somnis intactes, reia amb els ulls tancats i els cabells esvalotats per l’aire que semblava fresc en tocar-lo. Pocs mesos després hi va passar aquell accident que mai ningú s’espera i ell i la mare es van quedar sols. Aviat les galtes pigallades de la mare es van tornar seques i arrugades i l’Adam no la va veure riure mai més.
Haurà de prendre alguna cosa per dormir millor, no pot ser que continuï així. Després del cafè i un tall de xocolata negra 85%, s’anima una mica. Es dutxa i s’està molta estona davant de l’armari, pensant quina camisa agafar. Entre les vint-i-cinc camises hi ha diferències tan minses que ningú les notaria a primera vista: una té ratlletes vermelles, una altra, dobles ratlletes vermelles, una altra, ratlletes marrons, i així fins a la número vint-i-cinc. Per a ell, en canvi, el gran dilema del dia és decidir quina camisa és la més adequada al seu estat anímic. Gairebé sempre tria l’última que havia rentat i conseqüentment posat en el primer penjador, però està convençut que la decisió li pertany de manera absoluta, més enllà de deus, destins i altres supersticions, fet que li acaba provocant dubtes metafísics: no entén per què alguna camisa es gasta més que d’altres i ho atribueix a causes lògiques però insignificants que no val la pena investigar.

Aquell dia l’Eva havia sortit de casa com sempre, a les set i trenta-sis. Va arribar al semàfor com sempre, a les set i trenta-nou. Va esperar els set segons abans que aquest es posés verd i va començar a travessar el carrer fins a l’illa del mig, on es va parar i va mirar cap a la dreta, d’on no venia cap cotxe. Va fer un pas, després un altre i, al tercer, una gota calenta i inesperada va impactar just en la seva galta. En menys d’una mil·lèsima de segon, ho va entendre i es va quedar paralitzada. S’havia deixat el paraigua.
Aquell dia l’Adam va sortir de casa decidit a passar per la protectora d’animals. Ja estava fart de pensar-s’ho. No podia concentrar-se, ni deixar de mirar el mòbil: tenia per norma no parlar-hi si anava en cotxe, però avui sentia una urgència que l’empenyia a trencar les seves pròpies normes. Volia anar a buscar un gat i volia fer-ho ja. Necessitava trucar a la protectora. Necessitava prendre ja la decisió tantes vegades posposada. No podia perdre ni un segon més. Com si l’hi anés la vida.

Gairebé s’ha passat la cantonada del semàfor. Els nervis l’atabalen i les rodes xerriquen fort quan pitja el fre i gira el volant. No sap què és això, aquesta sensació d’imminència, aquest xivarri interior. No veu la dona parada al mig del pas de zebra, amb la cara pàl·lida i les mans esteses cap endavant. Només sent el cop, fort i sec. Només un. Al mig del vidre de davant, cau una gota de pluja, transparent i lenta. Només una. S’aguanta sense caure, a punt de caure. Com un impossible punt d’intersecció de dues rectes paral·leles.

Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.