dilluns, 25 de març de 2019

La dona de la platja


És rossa i prima, més aviat alta, de cabells que onegen sobre uns ulls de plata viva i un somriure impertinent. Porta unes calces de bany verdes com el mar i ensenya dos pits petits i càlids. De la mà d’un home amb canes i ulleres fosques, s’obre camí dins de l’aigua. És d’aquelles dones de qui hom sap que són guapes fins i tot abans de mirar-les. No és jove. Té la classe de somriure que fa que et giris i somriguis tu també. Un somriure que et parla. I fa que hi vulguis parlar.
De lluny, la seva bellesa balla com una ombra darrere un llençol estès al sol. Al acostar-s’hi, es transforma en una persona que coixeja i aguanta el braç dret en una postura rígida, plegat cap amunt, amb la mà caiguda i els dits desorientats. El tremolor proper resulta estranyament real, el caminar, difícil i la necessitat de recolzar-se en l’home de les canes, autèntica. Els ulls defugen els desconeguts i els dits desorientats estiren cap endins, més endins, allà on les onades callen i l’aigua es transparenta. No se’ls sent el que diuen però l’home mira sovint enrere, es para, intenta girar-la, fer-la tornar. No gosa retirar-li el braç, al qual ella s’agafa fort, com a una vela. De prop tot és diferent i veus com cada pas li costa una miríada de gestos inútils, esforços de músculs impensables, ganyotes de dolor i determinació. Impressiona la seva tossuderia, el seu avançar maldestre. L’aigua deu ser freda i les onades l’empenyen amb força. A vegades la fan caure i sembla impossible que es pugui aixecar tan ràpid. Talla l’escuma del mar amb el braç esquerre i estira, estira el seu propi cos, com una fusta rebel, cap endins, més endins, oposant somriures als intents de l’home de tornar. Vol arribar en algun lloc. Potser imagina un lloc especial. Un lloc somiat. A la sorra, nens cridaners i mares amb banyadors que dissimulen cel·lulitis inexistents i avis que s’unten recíprocament la crema de sol de tota la vida i parelles joves que s’obliden del mar i del món. De tant en tant, algú la veu. I s’estranya. I, si no va sol, l’ensenya a l’altre. Mira-la, pobre, què li deu haver passat o Què deu fer allà, tal com està, al mig del mar. Coses així. Abans d’acabar la frase ja l’obliden. Tornen a mirar el mòbil, o els nens, o les ulleres de sol que tapen els ulls de qui tenen davant.
La dona rossa, d’ulls de plata viva i somriure contagiós, es para. Respira fort i la cara se li il·lumina. Ja hi ha arribat. Després de tota la lluita, és allà on volia que fos. I, de cop, ho entens. Entens on volia anar i entens el perquè.
L’home de les canes no ho entén. L’estira cap enrere, cada cop més impacient, fins que ella el segueix, dòcil. Tornen els gestos incontrolables i els músculs rebels. Torna el braç plegat amb els dits desorientats. També tornen els pits petits, indiferents als naufragis. Torna el cos sec, un manyoc de nervis i desig. Torna la cama penjant inútil sobre la sorra massa calenta, mentre l’aigua s’evapora darrere seu. Tornen els braços forts de l’home que l’agafa a coll i l’estira sobre una gandula, l’ombra del para-sol, la discreció d’una existència ja oblidada, camuflada entre dues crosses lluents i un grapat de petxines seques.

Jo sí que he entès on volia arribar la dona d’ulls de plata viva: en aquell lloc on l’aigua és prou fonda per tapar la tristesa, on el mar vertigen amorós– li acull i li amaga el cos espatllat, on es dissolen les angoixes i només queda flotant la seva cara, aquella cara tan feliç, amb aquell somriure que no es pot ignorar, que et parla i fa que hi vulguis parlar tu també.



Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.