Sobre gossos i acompanyants

Estic mirant un gos negre, gros, de cua llarga i peluda que acompanya un home a la platja. No veus que està prohibit portar gossos a la platja, imbècil, penso de primer, mentre arrufo les celles amb un gest inconscient. Si està prohibit, és que molesten, em dic. Oi que sí? I continuo enraonant amb mi mateixa, perquè avui tinc temps i fa solet i ningú m’escolta. Amb què et molesten, a tu o als altres, els gossos a la platja, noia? Pensa-hi. Ja hi has fet la teva caminada de gairebé una hora, has sentit la frescor de l’aigua i la calor de la sorra, has vist el reflex dels núvols al mar, t’has creuat amb moltes gavines i un parell d’humans. Amb cap d’ells no has intercanviat res, cap paraula, cap mirada, cap pensament. Avui tampoc has trobat ningú que s’enamori de tu, o que t’ensenyi construir el futur, o que se t’emporti allà on neix l’arc de sant Martí. Ets sents sola i ho estàs. Perquè tu ho has decidit. Perquè ells són lluny. Perquè tu t’has quedat a prop. Perquè et vas sentir taaaaaan bé aquell agost llunyà. Perquè vau riure junts, vau dormir en lliteres i us vau enfadar perquè un roncava i un altre parlava i un altre mirava el mòbil, i vau fer les paus al matí, menjant pa acabat de sortir del forn amb mantega plena de calories i gana, vau netejar les habitacions junts i vau flipar junts, vau travessar túnels de vint-i-quatre kilòmetres junts, us vau fer selfies ridícules junts, vau fabricar cabassos de records junts, i tu, noia, vas ser taaaaaan feliç amb ells, i perquè ells també ho eren, tu encara ho vas ser més.

Amb què et molesta el gos negre que salta al voltant del seu acompanyant i es tira a l’aigua quan li deixen i neda en cercles maldestres i mou la cua com un beneit i s’espera fins que el criden per compartir tovallola i seu quan li diu, immòbil com una estàtua de llum, entre les cames de l’humà, fins i tot la cua quieta, en espera, en alegria pura.

Potser no et molesta?

I penso: els gossos sí que saben ser feliços. Esperen, ben quiets, els moments de felicitat. No els busquen. Estalvien esforços. I, quan aquests hi arriben, l’entrega és total. Els gossos salten, i riuen, i mouen la cua com beneits, i no fan res més, ni pensen res, ni tenen por que s’acabi o que aviat arribi el revés. Només són feliços.

Els humans no sabem fer-ho, això. No sabem esperar quiets els moments de felicitat. Els anem a buscar. Ens creiem forts, i llestos, i astuts. Ens posem les armadures, agafem mapes i espases i sortim a buscar la felicitat. La majoria de vegades ens equivoquem de camí, ens perdem, ens tiren pedres, ens fan caure, ens criden, ens tanquen en espais inhòspits, ens enganyen, ens humilien, ens il·lusionen, ens abandonen, ens escurcen i deformen els somnis, ens cremen la pell i ens mutilen els desitjos. Ens fan renegar del que volíem. Ens fan creure que som dolents i dèbils i defectuosos i que no tenim dret a ser feliços. Ens tiren a les escombraries i a sobre hi vessen tota la misèria humana.

I, si en algun moment, sota la muntanya de deixalles, s’obre una clivella de llum i se’ns hi acosta una mirada o una ala de brisa blava o la cadència de les onades sobre la sorra de setembre, és molt probable que ja no tinguem forces per seguir-la. Ja  pot ser massa tard. Estem massa buits, massa cansats, massa vells.

I tot, i tot, i tot això passa

perquè no en sabem,

perquè no n’aprenem,

perquè pensem massa

i perquè posem senyals que prohibeixen portar els gossos a la platja.