Terror

Tothom es gira cap a ells i, durant un moment, només se sent el brunzit dels motors. A vegades, les mirades empenyen tan fort que fan mal. Lluitant contra el corrent, d’edats similars i pell fosca, els nois avancen pel passadís de l’avió, entaforant les motxilles en els últims buits disponibles, maldant per poder seure d’una vegada i eixugar-se la suor que intenten dissimular. No fingeixen indiferència i tampoc busquen comprensió. Ara que són a dins, després de gairebé una hora de retard, l’avió ja es pot enlairar. L’espès malestar general s’esvaeix en sentir les olors del menjar que s’està escalfant en els microones. Les mirades descansen.

En cada vol acostuma haver-hi com a mínim un personatge especial. Algú que no s’adona del que passa i que es desperta a contratemps. La Mar és una d’aquests personatges. Sense maquillar i sense complexos, amb els cabells recollits amb una cinta descolorida, sense pírcings, ni arracades, ni polseres, tan concentrada en el llibre que llegeix que ni ha vist entrar els joves. Aixeca la mirada, sorpresa, i gira els genolls cap al costat, quan un d’ells, amb camisa de quadres i jaqueta de pell negra, li demana passar cap a la finestra. Hesita un moment abans d’enganxar-se als seients de davant, d’esquena a ella i mirant de no tocar-la. Es deixa caure a la cadira i busca el telèfon amb moviments febrils. L’hostessa acaba d’avisar que està prohibit l’ús dels aparells electrònics fins a noves ordres, però sembla que ell no l’ha entès, o no l’ha sentit o senzillament tant se li’n dóna, perquè pitja tecles i parla ràpid i agitat, amb algú a qui no deixa temps de respondre. Bah, deu estar molt enfadat. La Mar hi empatitza i desisteix de repetir-li l’advertència. De cua d’ull comprova que el noi ha deixat de parlar i ara fa servir el mòbil per fotografiar coses a través de la finestreta. No hi ha res a fotografiar, a fora, o al mínim ella no hi veu res, i això la sorprèn. Quan el seu veí amplia el zoom, només distingeix avions. Les ales, els motors de sota, la pista. Un altre friki de l’instagram, segurament. Gira el cap, incòmoda per la seva pròpia xafarderia. Malgrat tot, s’estranya en veure que tanca el mòbil just quan l’avió s’enlaira i el paisatge de sota es comença a esplaiar en el seu angle. El deuen interessar els avions. O els aeroports.

L’home no s’ha tret la bandolera que porta creuada per davant, tampoc la jaqueta de pell negra. Sense cap motiu específic, la Mar ja no sent l’habitual solitud tranquil·litzadora dels espais públics. Aquesta ha cedit el lloc a un deix de neguit. Mai havia pensat que algun dia es podria sentir amenaçada per la presència d’algú al costat. Molesta, sí. Però amenaçada... I segurament, si algú li arriba a dir que vagi amb compte amb un tipus determinat de gent, l’engegaria de seguida. Així i tot, no entén per què filmava els avions. Per què no es treu la jaqueta. Per què agarra tan fort la bandolera i per què li tremolen les mans... Li agrada l’anell que porta a l’índex dret, plata filigranada amb una pedra negra molt grossa. Un anell antic, diria. Aixeca la mirada i es troba amb la d’ell: forta i glaçada, com un cop de puny. Els dos reconeixen la por interrogant en els ulls de l’altre i es giren al mateix temps.

La Mar sent dins del pit un pes que puja i que no pot evitar: com un cop de calor, la sorpresa es transforma en pànic, irracional i confús. Sent els músculs dèbils i un zumzeig de mosquit que li forada el cervell. Podria ser un terrorista. Qui sap si és un terrorista. Deu ser un terrorista. Dins la incertesa, una primera reacció, més instintiva i avergonyida que raonada: ha de fer alguna cosa, no pot quedar-se paralitzada, aquest home pot ser un perill, podria matar tothom, ella ho sap, ho ha d’impedir, ha de demanar ajuda, com, a qui, la veuria, escriure una nota, fer alguna cosa, ha de fer alguna cosa, ha de fer alguna cosa. Prou. Para. Prou de bogeries.

La sorprèn la normalitat de les seves pròpies paraules, que surten soles.

–És la primera vegada que volo, estic una mica nerviosa, no facis cas, i tu.

El noi assenteix amb un gest, sense somriure, i ella es fixa en els auriculars que li pengen pels costats de la cara. No els hi havia vist abans. Qui sap si l’ha sentit. Qui sap si l’entén. No diuen res més i, ara que està concentrada, li sembla sentir la música que escolta, alta i monòtona. Més que sentir l’endevina en el ritme nerviós dels seus genolls. Els porten el menjar i, per un moment, la tensió s’esfuma. Ell ha rebutjat la safata amb un gest gairebé imperceptible. Continua fitant la finestra i movent les cames. La Mar mastega cent vegades un tros de carn fins que s’adona que no té res a la boca i que tots els llibres que li emplenen la memòria no serveixen per res: pot ser que al seu costat segui una persona perillosa i ella no té ni punyetera idea què fer. Als llibres ningú no sap que algú matarà un altre abans de fer-lo.

–A mi m’agrada el menjar de l’avió.

 Sembla que parla sola però, a poc a poc, s’anima i gesticula de manera exagerada, fins que ell es gira un parell de centímetres cap a ella. Aquesta vegada es treu un dels auriculars i fins i tot assaja una ganyota més amable. La noia ho té cada vegada més clar: parlar-hi, intentar distreure’l, alguna cosa el delatarà i llavors ella buscarà una excusa per aixecar-se i...

–Està bé. –Parla sense accent.– Si em permets...

El noi se’n va cap a la cua de l’avió, sense donar-li temps de reaccionar. Els minuts passen ràpid, mentre intenta decidir si hauria de parlar amb algú del personal, o potser amb aquell senyor de l’altre costat, que està llepant la cullereta de postres, però fa una cara tan d’estúpid, o millor amb la dona que seu davant d’ella, merda, diria que dorm... Ningú no sembla adonar-se de res i la incertesa li escalfa el front: i si s’equivoca, i si s’ha tornat paranoica, com d’altres que veu cada dia al carrer, els que s’aparten per deixar passar algú d’una raça diferent, i si... Ara el temps passa més a poc a poc i es pregunta què hi deu fer, per què no torna, i qui sap si està ja preparant la bomba, i si tot està fet, i si...

–Perdona.

S’aixeca d’un bot i el deixa passar. Fa bona olor, com si s’hagués posat colònia. Deu ser per tapar alguna olor especial, alguna cosa diferent. I si... S’empassa saliva i se’l mira de front. Ara ell li respon amb un somriure de debò. La noia capta la mirada cap al seu pit, ràpida i dissimulada, però mirada, al cap i a la fi, alguna cosa concreta, algun tret que el fa semblar humà... Això li dóna una idea. No sap gaire com va tot això, no està acostumada a flirtejar, però recorda una pila de llibres on els instints passen per sobre de tot, feina, deure, honor, seny. Ho provarà. El que sigui abans d’acceptar que no hi ha res a fer. Comença a moure’s al seient i, matusserament, apropa la seva cama a la del noi. Quan ell es gira, la Mar li ensenya la finestra, li parla del mar, dels núvols, del temps, important és no callar. El noi somriu de nou, però retira la cama. No contesta. Ella s’hi acosta una mica més. Gairebé pot sentir els moviments inquiets dels seus dits. El pregunta on viatja, i riu forçat quan ell aixeca les espatlles i es posa mig d’esquenes, tapant-se les orelles amb els auriculars.  

Ja no sap què fer. Si és un terrorista, i cada cop està més segura que ho és, tot això acabarà malament. Encara que faci veure que dorm, la Mar li veu els punys tancats i el pit agitat. Dues gotes de suor li regalimen per sota la cella gruixuda. I llavors és quan sent por de veritat, com aquell dia que la mare va sortit sense dir res i ella es va quedar sola i només tenia cinc anys i tenia fred i no sabia si la mare o algú tornaria amb ella mai més. Por. Mira al seu voltant: la gent badalla, algun llegeix la revista de la companyia d’avions, d’altres miren els mòbils o les tablets, uns quants ronquen. Potser tots moriran. Potser l’home de la jaqueta de pell els matarà a tots. Aviat. S’imagina les mateixes persones amb els ulls esbatanats i les boques obertes, flames que surten per tot arreu, cossos que es fragmenten a càmera lenta, membres que floten per l’aire, crits, crits, crits... S’abraça els genolls i amaga el cap a la falda, com quan era petita. No era pas dolenta la mare, només estava cansada. Sempre arribava tard. Recorda de sobte la seva mà fresca sobre el front, gairebé ho havia oblidat. Els arbres amb fulles vermelles de camí cap a l’escola. La biblioteca de la universitat, la foscor protectora. Sent els genolls tremolant, i li sembla que s’ha acabat la por, només queda el fred i les ganes d’anar-se’n, de deixar-ho córrer, que tot s’acabi...

El noi es gira, incòmode. Fa estona que la sent i no sap què fer. Ha estat aguantant les ganes de vomitar per no molestar-la i fer-la aixecar, perquè veu la seva esquena sacsejada d’emocions que semblen terribles i veu la seva cua de cabells indefensa i sent l’olor de llàgrimes i moltes, moltíssimes ganes d’abraçar aquella esquena, de bressolar-la i de sentir la seva veu dolça i estranya. Té tantes ganes de tocar aquell cos i aquell dolor que gairebé s’oblida de la seva pròpia angoixa i de la necessitat que el maleït vol s’acabi i torni a tocar de peus a terra i torni a ser una persona normal. Té moltes ganes d’estimar aquella noia desconeguda a qui li sembla conèixer de tota la vida. De molt abans d’agafar el seu primer vol.

El senyor i la senyora H.

La malaltia d’en Stephen era força coneguda: només podia processar idees que sortien d’ell mateix. Com a conseqüència, el món exterior es difuminà a poc a poc i, un dia, tot esdevingué opac: sense vies de comunicació, la seva intel·ligència estava condemnada a l’oblit.

Hi havia, però, algú que el va seguir dins la foscor, ben abraçada als seus osteòfits egoistes. De petits li transcrivia els deures, de grans li endreçava les idees en discursos i articles. Mentrestant, li planxava els pantalons, paria fills bipolars i cuinava estofats olorosos. L’única cosa que esperava la senyora H. era un petit reconeixement: un gest d’amor que li compensés els sacrificis i l’anonimat, un gràcies per haver-ne estat la veu i el software. Un gest que mai va arribar-hi.

Dins el seu cor fidel, la venjança es va insinuar com a possible compensació. Monitorar i hackejar la genialitat masculina, ara reduïda a un grapat de neurones connectades al múscul de la galta, va ser fàcil. Un sol múscul. Una ment encongida. Amb mans dolces i implacables, la senyora H. va acabar controlant el que Stephen veia, pensava, somiava. Ella decidia si tocava mirar l’escot de la infermera. O la galàxia M31. O res.

Connectat

Va passar molts dies, setmanes i mesos enganxat a les notícies i al ressò d’aquestes a les xarxes socials. Al matí, la primera cosa que feia, fins i tot abans d’aixecar-se del llit, era posar la tele o la ràdio, agafar el mòbil i buscar l’última hora. Ja no podia deixar-ho. Havia desenvolupat un estrany sentit de l’equilibri que l’ajudava a no caure quan caminava mirant una de les seves pantalles, o a fer veure que escoltava el que li deien, o a mastegar, empassar, somriure, digerir, evacuar, badallar, fumar, estossegar, roncar, tot sense abandonar l’últim moment de l’actualitat. La família i els coneguts van trigar a entendre el que li passava, perquè en Joan mai s’havia apassionat per res, tot el contrari, sempre s’allunyava de la gent que exhibia massa entusiasme. El seu nou comportament semblava sotmès a una estranya autohipnosi, molt difícil d’interpretar: per un costat se’l veia submergit de cos i ànima en una mena de fe-afició-curiositat per la seva espècie (cosa totalment impensable uns mesos abans) i, per l’altre, aparentava ser més desprès de la realitat que un ermità a dalt d’una columna abandonada. Ningú hauria pogut clarificar si en Joan s’estava quedant catatònic per l’allau de notícies que buscava amb desesperació o si, ans al contrari, rebutjava amb dents i ungles qualsevol intromissió en la seva privadíssima angoixa existencial. La qüestió era però que, al seu voltant, el cercle de soledat s’eixamplava cada dia més.

Aquella nit en Joan havia menjat l’habitual entrepà de pernil salat amb llesques de tomata (perquè la tomata era dura i no sucava gens, i mira que sempre que va a comprar es fixa que siguin tomates de sucar i no pas de les altres, però es veu que fins i tot amb les tomates et poden prendre el pèl, val més que les compri per internet ja), amb sal i sense oli (perquè el sitrell estava buit i li feia mandra anar fins el rebost, obrir la garrafa de cinc litres, buscar l’embut, abocar l’oli al sitrell, rentar l’embut i endreçar la garrafa de nou al rebost), mentre zappejava compulsivament tots els canals de televisió, amb por de perdre’s algun detall significatiu de la darrera notícia. Feia dies que la seva dona havia anat a viure a cals pares i s’havia emportat el gat de ratlles grises, la coberteria i els plats bons, i segurament moltes altres coses que ni notava perquè no li feia cap falta. Entremig d’engrunes de pa i tertúlies (com s’assemblen els tertulians, qui sap si són intercanviables i així els deu sortir més barat a les productores, li va passar pel cap a un moment donat, com una ombra de mosquit virtual), es va adonar que el cos se li havia buidat d’estímuls i que l’única cosa que encara anava a potència màxima era el cervell, tan i tan ràpid que gairebé podia sentir la pudor de socarrat que fan les rodes del cotxe quan acceleres massa. Tant assentia amb entusiasme al discurs enginyós d’un vell calb i amb ulleres de pasta vermelles, com s’esverava quan la presentadora feia una pregunta en un to massa alegre, què s’ha cregut, què s’ha cregut, una mica de seriositat, collons!, com enyorava el silenci del gat de ratlles grises, estirat sobre la seva panxa, com aixecava les celles amb desdeny, mira aquest, no té ni idea del que parla, ignorant!, o canviava de canal i re-començava el ritual, amb els mateixos gestos, esbufecs i renecs d’abans.

Aquella nit es va fer mal. Estava cansat de tanta indiferència, tanta mala voluntat, tanta estupidesa. No parava de torturar el comandament de la tele, de mastegar, de mirar el twitter, de fer un cop d’ull al facebook (encara que aquí no se sap què fot tothom, és un avorriment, triguen una eternitat a reaccionar, quina colla de gamarussos), d’obrir l’una darrere l’altra les edicions virtuals dels diaris que havien de sortir l’endemà. I així, de cop, va caure i es va fer mal. De cap de les maneres no entén com va passar. No estava borratxo, ni drogat, ni res. Indignat i despert al màxim, això sí.

Li costa encara acceptar que tota la seva vida va transcórrer mentre dormia, sense assabentar-se de res i que, fins fa poc, era un més entre els zombis ignorants. Però el front li cou, just sobre la cella dreta. Se’l toca amb la mà i hi troba un líquid calent. Quin fàstic. Prova d’aixecar-se i anar al bany però no es pot moure. Les cames no responen. Quina cosa més rara. Se sent com anestesiat però això és impossible. No s’ha adormit ni un segon, els programes eren d’allò més interessants i, a més a més, recorda tots i cadascun dels twits, posts, pàgines i cares dels tertulians. No s’ha adormit, és evident. Estira el cos cap amunt amb força, però res, encara res, com si no tingués ni ossos, ni músculs. De cop una veritat tan gran com les seves expectatives, la veritat, li explota al mig del cap: no importa si està dormint o no, el que passa és que, d’alguna manera incomprensible, s’ha connectat a la gran consciència col·lectiva. La informació de tot arreu li arriba en el moment just en el qual està passant, sense intermediaris, ni traductors, ni filtres, a través d’invisibles connexions humanes, directament endollat al seu còrtex. Per això li fa mal. És la iniciació. Ara forma part de la gran xarxa, com una cèl·lula esgarriada que per fi ha tornat al teixit-mare. No cal buscar més les vies de connexió. És a dins i mai més estarà sol. Mai més es perdrà res important.

Respira fondo i deixa de lluitar, ja no oposa resistència, obre els ulls i somriu. La màquina fa un soroll continu i estrident. La infermera entra com un huracà, cridant ordres i noms. El metge arriba corrents. Tot són presses, retrets, excuses, brunzits, corredisses, descàrregues elèctriques, renecs. Ja està. S’ha acabat. Enmig de la multitud que ha emplenat l’habitació, en Joan s’enlaira sol. Igual de sol que ha viscut durant els últims dies, setmanes, mesos.

Mentrestant, al costat de l’hospital, sota un rètol difícil de llegir darrere la boira matinera, gent mal afaitada, disposats en fila índia, vigilant de no tocar-se accidentalment i sense res a dir-se, esperen que la botiga obri i puguin comprar l’últim model d’i-phone X.

Enteranyinat

                                       

El fet és que des de sempre les aranyes construeixen ponts-trampes. Que no són només ponts i tampoc només trampes. Són ponts-trampes. Atreuen i atrapen. Uneixen i maten. Darrere d’aquest fet hi ha una realitat, semblant però diferent: la fragilitat dels ponts-trampes disfressa una arquitectura de resistència insuperable. Això no és tan estrany com pugui semblar i hi ha moltes altres realitats dramàtiques que s’esplaien en aparences belles i fútils. Al principi, ningú no entén el perquè. Fins que arriba un moment que sí que ho entenen, i d’això en diuen revelació. La revelació és el que hi ha darrere la realitat.

Les aranyes s’esforcen per penjar els seus fils el més amunt que poden, entre dos arbres o dos edificis o dos mons. Tant és. Treballen en silenci i s’amaguen abans de l’alba, entendrint-se en soledat quan un humà s’extasia davant la seva obra, la fotografia i la immortalitza, abans d’escombrar-la cap al carrer. A vegades, esperant la destrucció, tenen temps de caçar alguna mosca, que guardaran curosament dins d’una mortalla de seda i que els servirà d’aliment i companyia durant els pròxims dies, mentre aniran teixint altres ponts i altres trampes.

La primera vegada ‒de tots els fets que es repeteixen tossudament, com si volguessin corregir passats no volguts‒ és la que més impacta. Era un noi, es veia per les vambes marca Nike, de color taronja, amb cordons blancs. Unes sabates massives i lluents, d’aquelles que porta la mainada per jugar a bàsquet o per presumir davant la colla. Els policies l’havien tapat amb una manta aïllant, lleugera i daurada com ales de libèl·lula, però les vambes de color taronja amb dos trossos de carn a dins van quedar a la vista durant una estona llarga. Fins que algú hi va pensar i va anar a buscar una altra manta i els hi va tirar per sobre. Quedava tot força dissimulat, amb colors de la mateixa gama, taronja, vermell, daurat. De lluny, semblava que hi haguessin dos cadàvers, un de gran i un de petit.

No recordo haver cridat, ni vomitat, ni res especial. Em van donar la resta del dia lliure, això sí. Vaig treure el cotxe de l’aparcament i vaig conduir fins que, de cop, em vaig despertar en un lloc que no coneixia. Era com un desert, tot pla i negre, i no es veia cap llum, enlloc. Plovia, em penso. O, si més no, jo estava xop. Feia fred i estava xop. O feia calor però tenia fred perquè estava xop. Ara ja no n’estic segur. L’únic que recordo de la tarda, la tarda de després d’aquell fet, és que em van donar festa i que vaig anar a parar en una merda de lloc on no hi havia estat mai i on no hi havia ni una ànima. L’endemà vaig tornar a la feina i em van preguntar si volia agafar-me més dies. Vaig pujar al tren sense fer-los cas. La feina és la feina. I a casa no se m’havia perdut res. Des de llavors, les nits es van allargassar com els jerseis que duia el meu pare per treballar a l’era. Me n’anava a dormir d’hora, la dona i els nens xerraven massa i la tele m’avorria. Sempre estava cansat. No podia treure’m de sobre aquell pes que em feia aclucar els ulls contínuament. Ni amb vitamines, ni amb paracetamols, ni amb cervesa. Vaig deixar d’anar al bar de la cantonada; aguantar els partits de futbol se m’havia fet un calvari i els crits dels companys, insuportables. Estàs molt irritat, em deien. Com has canviat, per què, per què no parles, què tens, sanglotava la meva dona cada nit. Em costava adormir-me i no parava de despertar-me cada cinc minuts. Xop. La veritat és que no hi pensava, en aquell noi, mai no n’havia preguntat res, ves a saber qui era, no volia recordar-lo, ell amb la seva vida, o amb la seva mort, i jo, amb la meva. El que no podia esquivar de cap de les maneres eren les dues maleïdes sabates taronja. Fins i tot vaig anar a veure l’oculista, em fregava els ulls com un beneit i se m’havien emplenat d’esquitxos vermells. Cada vegada que els tancava, les sabates. Repetides i enganxades a la retina, com unes cometes que no paren de sortir en un full en blanc perquè la tecla ha quedat encallada i ningú la pot arreglar. Al final, van desaparèixer soles. No sé com, ni quan. Em vaig despertar un dia i vaig veure la dona a la cuina, feia torrades, i em va semblar que la trobava a faltar, que havia estat lluny, potser de viatge, i que ara hi tornava. No em vaig recordar de les sabates-cometes fins dies després, no sé quants, quan vaig pensar, ostres, i les sabates?

La segona vegada et torna a agafar per sorpresa, per més que sigui la segona. No ho pots evitar, perquè mai no penses que la primera vegada que passa un fet terrible és la primera: senzillament saps amb totes les teves forces que no n’hi haurà cap més. El mal no es pot repetir. Ho dius, ho demanes i ho creus. Creus que la realitat de darrere d’un fet és única. Però no ho és.

Aquesta vegada sabia que el millor era no mirar, no veure, no respirar, no reflectir. I ho fas, tanques els ulls i et quedes quiet, mires de plegar-te dins teu, de fer-te petit i invisible, tancar les entrades, a veure si tot passa, si s’esvaeix, si no ha estat res més que un ensurt. Però al final arriba la policia, i tota aquella gent amb presses i mala cara, i et fan anar allà davant, al costat del que tu no vols veure, i pregunten sense parar, i no pots evitar que per la cua d’ull s’esmunyi una realitat que rebutges però ja és massa tard per fer-la desaparèixer. Com ara la mà amb ungles molt vermelles. Una mà petita, com de nena. I els sorolls tornen a rebotar dins del teu cap, darrere els ulls, i fan mal, i fan no dormir, i fan cansar, i fan que els altres tornin a remugar i que tu no puguis deixar de sentir-los. Com no pots deixar de pensar en el perquè. Per què es tiren davant del tren. Per què ho fan. Persones, com tu, que un dia decideixen que volen deixar de ser-ho. Volen ser res. Això et fa explotar el cap i les entranyes i cada instant. Vas al lavabo i hi penses. Obres la boca per mossegar l’entrepà i hi penses. Et cordes les sabates i hi penses. Dius bon dia al veí que surt de l’ascensor i hi penses. T’abrigues amb una manta calenta, prens tres valerianes, estrenys els dits sobre l’esquena de la teva dona fins que ella t’empeny i se’n va a dormir al sofà, i hi penses. No hi ha manera humana de deixar de pensar-hi.

Mai no ho sospeses, mai, que podria haver-hi una tercera vegada. Que un fet, el mateix, pot destrossar-te la vida, ja miserable, per tercera vegada. Que hi hagi tantes realitats darrere un sol fet. Tantes persones darrere el suïcidi. Vas arribar aviat a la feina, vas pujar al tren com un robot, vas deixar la jaqueta a l’armariet, et vas posar les ulleres de lluny, vas comprovar el rellotge, vas saludar el company, fins i tot vas contestar alguna pregunta, sí, la dona bé, els nanos igual, sí, i tant, hem d’anar-hi. Vas portar el tren més enllà de la gran ciutat, travessant parets i foscors, fins que va tornar a la llum. I a l’oblit necessari. L’havies vist de lluny, amb la bicicleta blava, aturat al costat de la via, amb el cap girat. Gairebé li podies haver sentit els ulls, hauries jurat que eren blaus i que el noi es deia Nil. No saps per què. Només vas sentir el cruixir dels frens, els crits darrere teu, la cara blanca del company que t’agafa el braç, però què fas, què collons et passa. I tu com una ala de libèl·lula, tremolant a terra, de color daurat i surrealista. No goses respirar. No entens la remor, les sancions, la senyora amb el braç trencat, no entens el perquè. T’ho van explicar desenes de vegades, els companys, el policia amb barba de dos dies, la dona, el fill enrabiat. I no ho entenies. Perquè tu l’havies salvat, el noi de la bicicleta, estava salvat. Es volia tirar a la via, com els altres. Semblava mentida que no ho haguessin vist, que no ho haguessin entès. Tu no volies fer mal a ningú, i ells no paraven de repetir que ho havies fet, que havies frenat sense cap motiu i que estaves boig.

La tercera vegada de debò va ser una setmana després, quan t’havies afaitat i havies anat a veure el psicòleg i tornaves a la feina a grans gambades, perquè tot tenia una explicació i tot es podia solucionar. La pel·lícula va ser muda i estúpida. Tren, tenebres, claror. Sabies del cert, perquè el psicòleg t’ho havia dit, que tot tenia una explicació, fins i tot el mal de cap continu o el vestit negre que es confonia amb l’arbre inclinat. Sabies que tot se solucionaria, perquè el psicòleg t’ho havia dit, fins i tot l’aparença de la dona amb cabells grisos i vestit negre que salta davant del teu tren en el moment just que obres la boca i crides sense so. Aquella vegada no hi va haver sabates, ni ungles vermelles, ni al·lucinacions. El cop es va sentir com una campana que trenca la corda gastada i cau a terra, fent-se miques i fent voleiar petites gotes vermelles que ballen a càmera lenta sobre el vidre netejat mitja hora abans.

Des d’aquell dia ja no has tornat a la feina, ni has menjat més entrepans de pernil, ni t’has amagat sota la manta, al costat de la teva dona. Els cabells se t’han tornat blancs d’un dia per l’altre i tu no fas res més que mirar-te las mans, aquelles mans que havien portat el tren i la mort, assegut en un racó de qualsevol estació, escoltant els batecs fràgils dels canells, fins que aquests agafen tanta força que et fan fora de tu mateix. Llavors sospires amb resignació, deixes la jaqueta plegada a la cadira i avances fins al mig de la via, a cegues.

I per acabar, encara que us pot semblar una conclusió fútil, us diré que l’aranya no para mai de filar. No pot fer-ho. Planifica, construeix i mata per alimentar-se. També recupera trossos del passat, fragments digeribles que transforma en teles noves. Explora tots els racons, puja tots els abismes i continua filant. Continua matant. Crea teranyines que són ponts i trampes al mateix temps i que no serveixen només per caçar sinó també perquè algú les vegi, les immortalitzi i les escombri cap al carrer. No sabem què pensa, ni què somia, tampoc si és capaç de pensar o somiar, però ‒si acluquem fort els ulls i ens hi fixem bé‒ veurem com el món, el visible i el de darrere del visible, està embolcallat per una seda fina i extraordinàriament forta. Alguns en diran amortallat. D’altres en diran unit. Cadascú tindrà el seu fet, la seva realitat i, sobretot, la seva revelació.

Revolucions

Es va despertar de cop i va estrènyer les barres per no cridar. El mal que li feia l’orella oprimia tots els altres sentits. Provà d’aixecar el cap, sense aconseguir-ho. Semblava soldat al llit. A les palpentes, va buscar l’origen del dolor amb les dues mans, mentre estirava amb totes les seves forces cap amunt. Un cruixit glaçat, un llamp que li recorre l’espinada i tot desapareix de cop. El buit. Si no hagués vist, al mig del coixí, l’objecte que emetia vibracions blaves, a penes visible en el matí boirós d’octubre, s’hauria pensat que tot plegat havia estat un malson. Una al·lucinació provocada per setmanes d’angoixa i cansament col·lectiu. La revolució, aquell moviment magmàtic que havia esquerdat la vida del país durant molts anys, havia arribat a la superfície. Ara intentava desfer el nus del passat sense causar ferides. Com més ho intentava, aquestes es tornaven més fondes i més inevitables. Cada dia costava més respirar l’aire que es pretenia canviar però no se sabia com fer-ho. Auto-exiliats dins del silenci culpabilitzant, tothom mantenia els ulls tancats. I ningú no podia dormir.

El bocí que aparentment s’havia desprès del cap de la Yi tenia forma de mitja orella. El pavelló extern d’una orella humana. Per més que la noia es fregués els ulls i aguantés la respiració, aquell objecte estrafolari es negava a desaparèixer. Després d’uns segons de confusió, el va tocar amb esgarrifança i va descobrir que era sòlid i de tacte sorprenent: fort, fred i aspre, com escates d’acer. Ara que s’havia trencat, veia que no pesava gens, era lleuger com una ploma. Malgrat tot, la cosa més estranya no era l’aspecte, ni el pes, sinó l’olor. Una olor que s’havia esmunyit dins de les seves narius, com una serp furtiva, fins i tot abans d’obrir els ulls, quan tot just començava a lluitar contra el pes de la son. Malgrat que no la podia definir, ni classificar en cap categoria, l’olor li era familiar, impregnada en un racó essencial de la seva memòria.

La Yi va amagar la cosa amb aparença d’orella en el calaix de la tauleta de nit, sota  mocadors de paper i llibretes sense estrenar, i va renunciar a rumiar mentre es preparava per anar a la feina. Va fer un petó a la galta amable que se li oferia des de l’altra cadira de la cuina, va ignorar el ridícul pensament d’explicar el que li havia passat i va continuar amb les seves rutines com si res. A la cap i a la fi, tot plegat devia tenir una explicació prou lògica, que ara mateix no tenia ni temps, ni ganes de buscar. Un cop al carrer, no va notar cap canvi. Feia un dia gris i aglomerat, com qualsevol altre. La gent duia botes de pluja, de plàstic fosc, i paraigües opacs, i caminava de pressa, sense mirar als costats; els arbres aguantaven amb indiferència fingida les bafarades d’aire contaminat mentre es quedaven sense fulles; els cotxes s’insultaven en silenci, tirant-se escopinades de fum; les finestres dissimulaven la seva condició humil sota capes de pols, en perenne enveja dels miralls que reflectien innombrables vides i morts.

–Que tingui un bon dia –va contestar d’esma a la venedora coixa de la botiga de fruites, un ésser d’edat i pensaments indefinits, que sempre tancava els ulls quan pretenia somriure.

Fins que va parar al costat d’un semàfor, la Yi no es va fixar en la seva tercera cama. Començava al nivell del genoll esquerre i era idèntica a les dues originals, amb l’única –i essencial– diferència que, en lloc de mitja grisa i sabata de pell negra, estava vestida en una capa blavosa, idèntica a la que irradiava l’objecte amagat a la tauleta de nit. Caminava en el mateix ritme que l’altra cama, la bona, com un reflex exacte d’aquella, i mentre la mirava, s’anava separant cada cop una mica més. En qüestió de segons va arribar al maluc. La Yi va mirar al seu voltant espantada. Per què ningú no s’hi parava? Per què ningú no deia res? Tenia tres cames i era impossible que fos l’única que se n’adonés. Com si tot això passés només dins del seu cap. La por va espetegar amb aquell pensament i la va fer parar en sec. Tremolant, va buscar al telèfon el número del metge de guàrdia. No volia permetre ni un minut més de bogeria. Les dues mans dretes que agafaven dos telèfons idèntics no la van agafar per sorpresa. Un cop passats els primers batecs de cor desbocats, va entendre que el més important en aquell moment transcendental era mantenir la calma. Com que encara no semblava que algú hagués vist res del que passava, va entendre que no podia esperar ajuda. S’havia d’espavilar. Ara ja no importava que mai no s’havia sortit de res tota sola. Que sempre havia anat protegida al mig del grup, com més descolorit i sorollós millor. Aquesta vegada sentia que ho havia de fer, havia d’acceptar que l’incògnit només l’havia escollit a ella i, per tant, era l’única responsable del que podia arribar a plasmar-se. Es va asseure al banc de ciment que separava la vorera de la resta de la ciutat i va esperar tranquil·lament que l’altra ella acabés de néixer. Fins a un cert punt, des de fora, la cosa es podia interpretar com a divertida. Era una persona, la mateixa d’una hora abans o d’un mes abans, que es transformava en una altra persona. Una persona que abans era part d’una cosa sencera i ara mutava a una persona sencera que no era part de res. I tot això s’esdevenia sense desig conscient, sense causa externa, ni motivació aparent. Tenia por i tenia ganes de veure qui seria. Qui era. L’olor familiar ho inundava tot, persistent i fràgil, amb records d’una vida que no havia viscut encara.

Va saber que la metamorfosi havia acabat quan les parpelles se li van inflar com veles plegades durant massa temps i van obrir cap al món dues esquerdes humides i plenes d’enyor. Eren els seus ulls de sempre però, així i tot, diferents. Les imatges que li arribaven a través d’ells no tenien res a veure amb les que havia processat feia només uns minuts. Tot era diferent: la gent flotava a un pam de terra, no duien botes, ni paraigües, i desprenien una llum blava i amable en creuar-se els uns amb els altres; les arrels dels arbres es deixaven veure entre reflexos d’aigua que pujava cap a les branques; els cotxes lliscaven suaus i ordenats, sobre carreteres que respiraven, i les finestres reflectien núvols transparents. Fins i tot la venedora coixa de la botiga de fruites havia canviat: tenia els ulls oberts i profunds, com dos llacs plens de somriures. Tot feia olor de nou, de regeneració. Era aquella olor que havia sentit al matí, unida al dolor del despertar.

En girar el cap i veure la titella d’ulls buits i pell apergaminada, encongida al seu costat, sobre el banc de ciment, la Yi no va tenir cap dubte que aquesta era la seva revolució i que ella havia complert. Tampoc la va estranyar que els que hi passaven per davant es giressin per mirar-la i la saludessin pel seu nom. Es va aixecar, va ficar les dues mans blaves i fortes a les butxaques i va continuar el camí cap a la feina.

L'insecte

Avui, per contradir el ritual de cada dia, li ha costat escapar-se’n. El primer obstacle ha estat l’aixeta del bany, que només deixava anar aigua bullent. Després, el tall a la galta perquè no aconseguia sincronitzar la mà esquerra, amb la qual desentelava el mirall, amb la mà dreta, amb la qual intentava afaitar-se. L´últim ha estat ensopegar amb les joguines del nen, la consegüent pèrdua d’equilibri i la mort irreversible del gerro de cristall de Murano que la sogra havia portat de l’últim creuer. La seva dona ha sortit de la cuina amb la mascareta encara posada i els crits, reflectits en els trossos de vidre escampats per terra, s’han multiplicat fins a límits extrasensorials. Aprofitant el micro-caos casolà, el N. s’ha esmunyit finalment per la porta, carregant com un tresor les sabates verdes amb cordons blaus fosforescents. S’allunya sense girar el cap i les males vibracions que el persegueixen, en no trobar resistència, l’obvien i continuen carrer avall. Respira fondo i s’asseu a la vorera. Es posa les vambes, estira cames i braços: el món és seu, encara que sigui per una fracció de segon. I ben mirat, encara que sigui només una fracció de món. Camina d’esma, buit de pensaments i sofriment, cada cop més ràpid, fins a arribar al cantó del llac on, amb el cos feliç i escalfat, comença les deu voltes completes amb les quals celebra cada diumenge el miracle de ser viu.

                                                           ***

No gaire lluny del trajecte del N., a la mateixa hora, el vell comptable es desperta de mal humor. L’esquena li cruix al moviment més petit i els dits de la mà dreta no reaccionen com ho haurien de fer. Tanca i obre el puny unes quantes vegades fins que la sang torna a circular per les venes resseques i pot agafar la tassa amb la mica de cafè que ha quedat d’ahir. Grrrrr, s’esgarrifa per l’amargor del líquid cansat. El tira a la pica i proclama en veu alta, com davant d’un públic invisible, que més tard farà cafè, però abans té ganes de banyar-se. La seva dona, en pau descansi, sempre deia que no hi ha res com una banyera ben calenta per treure tots els mals del cos. Quan vivia, ell no li feia gaire cas, coses de dones, pensava. Però ara, que els dies són tan llargs i al món no queda res per arreglar, de tant en tant li ve de gust posar-se en remull i oblidar-se de l’artrosi, de la dent corcada i de la picor dels peus. Deu ser la seva manera de trobar-la a faltar. O d’avorrir-se. Mentre l’aigua emplena la banyera, aprofita per fer cafè i posar-lo a la mateixa tassa, sense rentar-la. És una tassa enorme, blanca però plena de gargots que, vistos de prop, resulten ser esquerdes. Sembla ben bé com si s’hagués trencat més d’un cop i algú, amb paciència i moltes hores lliures, n’havia enganxat els trossos cada vegada. La col·loca ben a prop, al costat d’un diari rebregat, del qual llegeix una pàgina cada vegada que es banya. Tot està preparat, el mateix ritual. Es treu les sabatilles d’estar per casa i els mitjons de llana gruixuda. Fica la mà a l’aigua i comprova que està tèbia, tal com li agrada. Un insecte petit li salta per sobre l’índex, encara moll, recolzat al marge de la banyera. No l’ha vist bé, no sap si era una mosca, o potser un mosquit, s’esvera, mirant de trobar-lo. Ja deu haver començat el temps dels mosquits, i tant. Però l’ésser minúscul s’ha esfumat. No hi ha manera de veure’l, si és que encara volta per aquí. Bah, bestieses, com vols que n’hi hagi mosquits. Fa segles que no n’ha vist cap. Es fica a la banyera amb compte de no esquitxar el terra i s’estira fins que només li surt el cap i la panxa. Pensa que últimament s’ha descuidat una mica. Hauria de moure’s més, anar a visitar el veí o fer més exercici. Des que s’ha jubilat no va enlloc. Els dies giren al seu voltant igual que les miríades de sols i planetes, massa lents per veure’n cap diferència. Sap de memòria que tot canvia, però ja no té ni ganes ni forces per notar-ho. Aaah, mi-te’l. El petit insecte torna a passar per davant de la seva cara. Gairebé el toca. Fuig d’aquí, l’espanta amb la mà esquerra. Una gota d’aigua tèbia li cau just a sobre i el desgraciat es queda estabornit. Sembla que mou alguna extremitat però se’l veu desorientat. No sap si l’aigua li ha trencat alguna cosa o potser l’ha vist i s’ha quedat glaçat de por. Por, hmmm. Per què li hauria de tenir por un insecte? Ell no té cap motiu per matar-lo. Cap ni un. Podria fer-ho, evidentment, però per què cansar-se si no el pica ni li fa res de dolent? No pot imaginar per què algú voldria matar un insecte. A vegades, només perquè és un insecte, pensa, i se sent sol i trist. Quina bogeria de món. Es torna a fixar en la panxa peluda que sobresurt com una illa al mig d’un llac. Sense pensar més en l’insecte, estira la mà i eixuga les gotes d’aigua del cantó de la banyera, com si volgués netejar-la de tanta tristesa i tanta solitud. Sospira fondo.

A terra, una insignificant amalgama de membres trencats, ulls aixafats, trossos d’intestins, preguntes esmicolades i sabates verdes amb cordons blaus fosforescents, es dilueix dins d’una gota gegant d’aigua tèbia.

La roda

—Jo vull pujar-hi, jo vull pujar-hi, em deixes, mare, em deixes!

La veu és exigent i la mirada, felina. Falta poc per les dues llagrimetes de rigor. La dona cenyeix el front amb sentiments contradictoris i fosos. Encara que ja no fa aquella xafogor de quan ha sortit de la fàbrica, a corre-cuita i amb els cabells suats sota el mocador negre, només d’entrar a la Devesa se sent incòmoda entre els llums giratoris, els crits dels venedors ambulants, el fum d’oli roent i la pols que milers de sabates de xarol fan aixecar sense parar. De les Fires només guarda al cap la foto de la primera vegada, de quan els pares la hi van portar i ella es va sentir com una princesa en un món de fades. Això i la il·lusió del nen és el que la fa tornar-hi, any rere any. A la butxaca del vestit gris amb botons de nacre, planxat la nit abans, palpa les dues monedes que encara li queden. Havia pensat guardar-les per més tard, mitja dotzena de xurros i una tassa de xocolata per cadascú, sopar llaminer avui, que un dia és un dia. A casa no n’hi queden, mai no en queden gaires a finals de mes, de monedes. S’hauran d’espavilar amb truites de farina i sopa de farigola fins al dia u, ja ho té clar. Sort que falta poc. Per més que el seny li digui que l’Àlex tindrà gana aviat, no té el cor de negar-se al desig infantil que li sacseja la mà com si l’hi volgués arrencar. Cedeix amb un sospir i estarrufa els cabells rossos, amb olor de fullaraca.

—Va, ves-hi. Espera, no corris. Té, els diners. I vigila no prenguis mal. No deixis anar la barana, em sents, agafa’t ben fort! Jo no em mouré d’aquí, en tota l’estona. Però tu no miris cap avall, eh? Va, vinga, abans que me’n penedeixi...

El nen ja és lluny, enfilat a la cabina oberta de la roda, amb els ulls escampant emoció. No la veu, ni sent les últimes paraules, ofegades gairebé abans de ser pronunciades. Tot ell, tens i impacient, ja ha entrat en el ritme màgic del desconegut.

En el moment just de tancar la porteta d’accés, una noia menuda, de galtes pigallades i ulls blaus, faldilla amb vora descosida i trenes esquifides, irromp com una ventada entremig del vigilant i la cabina on l’Àlex seu tot sol, amb les mans enganxades l’una a cada costat del seient. La trapella s’havia esperat fins al moment exacte, quan tothom mira cap amunt, nerviosos i esperonats pel xiulet de posada en marxa. L’home de l’entrada es queda amb la boca oberta, sense reaccionar, durant un parell de segons. Suficients perquè, amb grunyits rovellats, la gran roda es comenci a moure. Primer a poc a poc i després més de pressa, alleugerida, com un cos que es desprèn dels lligams i del passat. Res no la farà parar, fins que acabi la volta completa.

—Per poc... Jo sóc l’Eva —li diu entre esbufecs i rialles ofegades més per la corredissa, que no pas per la vergonya—. Tu quants anys tens?

—Vuit. I tu?

—Força més. De fet, molts més. De fet, deu— aixeca el nas amb estudiada condescendència i el mira des d’una torre de núvols on el nen només pot somiar arribar-hi algun dia.

Ja són enlaire, més amunt de les capçades dels plàtans. La gentada, estrident i jaspiada, s’esmorteeix sota d’ells i un silenci estrany li pren el lloc. Les fulles brillen verdes en l’obscuritat acabada de néixer. Formes opaques trenquen els contorns coneguts.

—Tens por?

—Què dius ara. No n’he tingut mai, de por, jo.

—No tens por si mires cap avall? —insisteix l’Àlex.

La nena gira el cap amb desdeny i s’acosta a la barana. I, de cop, sobre l’espatlla dreta, el jersei de color blau es comença a inflar, com si un animalot s’hi hagués quedat presoner i lluités per alliberar-se’n. Ella no sembla adonar-se’n. Només riu i sacseja la cabina. Primer li surt una ploma escabellada i blanquinosa. Després espeteguen dos manyocs sencers, un sobre cada espatlla. Les trenes se li allarguen fins als peus, com serps domesticades, les pestanyes escampen brins de llum i l’Àlex sent un nus fort a dalt de l’estómac, unes llàgrimes que no surten però cremen i una certesa inefable de ser feliç. Es frega els ulls amb els punys tancats, fort, segur que està somiant, ningú té ales a part dels àngels, l’àvia li ho havia dit, moltes vegades, i ell sap que l’àvia no deia mentides, mai de la vida. Com més se’ls frega, més nítida es torna la imatge i més esplendor emana del cos allargat i eteri de la noia. L’Eva real continua girada de costat i rient, però sembla que aquest pla està quedant enrere, molt avall, un globus desinflat, vagarejant entre branques fantasmagòriques, a la mercè del vent que agita fulles daurades i sentiments sense nom. Una altra Eva li pren el lloc davant de l’Àlex. L’emoció de veure-la així com mai no havia vist ningú, de copsar-la, de posseir-la, voluble i fràgil, generosa i guerrera, li puja des dels peus fins a dalt de les celles. Ella ballant, ella somrient, ella cantant, ella caminant, ella en vestit blanc, ella al balcó, ella dolça, ella herba, ella lluna.

—Que t’has adormit, gamarús? —li crida arran de l’orella, mentre li estira un floc de cabell ros—. Qui és el que té por de mirar cap avall, eh, eh?

I té raó. L’Àlex ja només la pot mirar a ella. No sent ni una sola paraula del que li diu, el cor li va com a un colibrí i només prega perquè la roda no es pari mai. Quin babau, pensa l’Eva, i en aquell precís moment alguna cosa li atreu l’atenció. No sap què és, però sembla que fins llavors no s’havia fixat de debò en el nen, no havia vist els colors que emplenaven l’embolcall, a punt de fer-lo explotar. No es pot dir que s’hagués perdut res, ben mirat. Cap motiu perquè li brillin tant els ulls: descolorit i sec com un pal, roba vella i posat de pobre. Encara li ressona al cap la tirallonga matutina de l’avi. Aquests són els pitjors, els morts de gana amb cara de no haver trencat mai cap plat, deia, en veure’ls passar per davant de la finestra, un darrere l’altre, capcots, tornant de les fàbriques que no tancaven mai. No pot recordar la cara de l’avi, amagada darrere el fum espès de tabac barat, mentre renega des de la butaca que fa anys havia estat de vellut vermell. Sembla que ha passat una eternitat des d’aquest matí. Aquests, no els vull veure ni en pintura. Ells ens ho van robar tot, ells. La tos, rabiüda i pudent, l’ofegava aviat, abans que ningú més —a part de la nena transparent— el sentís.

El noi feia cara de desgraciat, no li’n quedava cap dubte. Però potser no tenia el cor dolent. Potser podrien jugar junts, de tant en tant. Algun matí quan l’avi s’entreté mirant la pluja des de darrere la finestra i l’àvia plora en silenci a la cuina. Si no viu gaire lluny. Si és que els avis la deixen sortir... i si no, s’escaparà, com avui. No la trobaran pas a faltar. Se l’imagina, tot seriós, amb barret i ulleres de pasta negra, amb camisa blanca i corbata de casament. L’hauria de pentinar amb clenxa de costat, com el pare de la veïna, aquella nena rància i ploramiques. Ben net i polit, no quedaria pas malament, no, senyor. Li posaria la nina manca a la falda i li diria que la cuidi mentre ella està cuinant.

Un sotrac la fa canviar de postura. Els arbres semblen tan petits, allà baix, com de joguina. Ells dos podrien ser ocells, si volguessin. Podrien fer tot el que els donés la gana. Obre els braços i s’estira per fora de la barana, amb els ulls tancats. El cos calent del nen se li tira a sobre amb ungles i dents. Nooooo... Ell crida i ella crida. No entén què passa i l’empeny fort. Buscant un equilibri impossible al mig dels moviments oscil·lants de la cabina, l’Àlex es veu perdut. Amb les mans esteses mira d’agafar-se a alguna cosa que no es mogui. Com una rampa, la consciència del present, de l’únic punt fixe: si ella no l’ajuda, caurà i tot s’haurà acabat. És gairebé de nit i, per sobre les capçades negres, la catedral envia un adéu que s’eternitza en els ulls suplicants del nen. L’Eva pesca una mà perduda i l’estira fort. Sí que pesa aquest noi... Abraçats al terra de la cabina, s’esperen fins que aquesta torna al ritme normal. Per sobre d’ells les estrelles esfilagarsen els núvols amb pampallugues tímides. El terra, amb els seus habitants, desitjos, arbres i sabates de xarol, ha desaparegut. No hi queda ningú més, a part d’ells dos, ho saben i no tenen por.

Al cap de poc, maldestres, se separen i esquiven la mirada. Es tornen a asseure a les banquetes estretes i fan veure que no ha passat res. Obren la boca al mateix temps. Riuen i callen. Tenen les galtes vermelles. Als dos se’ls veu més alts, les esquenes més rectes o potser els fronts més arrugats. L’Àlex sembla perfecte pel seu paper de pare de família i l’Eva ha agafat encara més plenitud, si pot ser.

—T’has ben cagat, eh?

La veu ja no és àcida, sinó que amanyaga i convida, i el noi se sent segur i tou.  

—Què va. Només patia per tu.

—Sí, home, i què més! Si estaves fora borda, gamarús!

—M’has salvat la vida, doncs.

—I tant! —riu amb la boca oberta i unes gotes menudes de pluja s’escampen sobre les seves cares.

Les fulles, grogues i vermelles, s’esvaloten. Un cop de vent en fa caure un bon grapat, que vesteixen la cabina amb una capa de fred. L’Eva s’asseu al costat de l’Àlex i, en silenci, s’agafen les mans. Per un moment, l’espai mig tancat on fa poc que han pujat es transforma en una habitació àmplia, amb un foc alegre davant d’ells, dos nens que gategen al terra i un gos blanc que se’ls mira, mandrós. Se sent olor de xurros i de xocolata desfeta. I després tot s’enfosqueix, i fa fred i les parets s’ensorren, i no hi cap nen, ni cap gos.

Amb un sotrac fort, la roda s’ha parat. Els nens obren els ulls i veuen el cel penjat massa a prop, com una pedra negra. Se n’han anat, les estrelles. No en queda cap. Tots els llums són vagues i llunyans, empal·lidits pels plàtans que allarguen la nit sobre la ciutat. No es veu la mare, amb el mocador blanc a la boca, ni la parada dels xurros, ni els cotxes de fira, ni el venedor dels globus. Només una boira que refreda els somnis i esmorteeix la Devesa i el món. No s’hi sent res.

—Per què s’ha parat?

—Ves a saber... No pateixis, sigui el que sigui, ho arreglaran de seguida—. Li ho diu amb veu ferma, mentre li passa el braç per sobre les espatlles. Ha d’aixecar molt el braç, perquè la nena és més alta, però la incomoditat del gest es fon quan sent la seva esquena, ossuda i estreta, contenint la respiració.

—Potser ja comencen a fer baixar la gent—. Sona dur, com una sentència de vell.

—Potser sí. Encara ens queda una bona estona, doncs—, contesta l’Àlex i els seus llavis s’obren en un somriure on hi caben tots els presents possibles.

Un ocell blau travessa com una fletxa per sota el sostre de la cabina, gairebé tocant-los i deixant caure un pes invisible entre els dos nens. De cua d’ull, a l’Àlex li sembla que, en lloc d’ales, només queda un plomissol blanc i tremolós sobre les espatlles de la nena.

La roda torna a girar, a poc a poc i amb entrebancs. Es para de tant en tant, barrejant de nou el dalt amb el baix. Llampecs propers il·luminen els arbres, ja no tan negres, ni tan amenaçadors. La catedral desdibuixa el perfil del barri vell. Les fulles escassegen i deixen pas a cares innocents que s’afanyen darrere núvols de sucre de color rosa. Els narius s’inflen involuntàriament sota les pessigolles de fum de xurros. A baix de tot, cap al costat on els arbres s’aparten, pot distingir la silueta de la mare. I tant, deu ser ella, amb el vestit lluent de tant de planxar. No mira enlaire i no li pot veure el rostre. Comença a tenir ganes de baixar, d’explicar-li tot el que li havia passat a dalt de la roda, les aventures i les pors, l’Eva, les ales d’àngel, com l’ha salvat quan estava a punt de caure, la casa, la xocolata. I també l’ocell blau. Segur que la mare ho entendrà tot millor que ell. A més, comença a tenir gana.

En parar la roda, corre cap a la clariana, sense mirar enrere.

—Mare, mare, tinc una gana!

La dona a qui havia pres per la mare aixeca el cap i el mira sorpresa. Ara que s’hi fixa, el vestit no és pas el seu tampoc. Aquest és nou de trinca i té ratlles. Mira al voltant i no la veu. No reconeix ningú, encara que tot és igual, la parada de xurros, la catedral, l’home dels globus, les fulles barrejades amb el terra polsós. Darrere d’ell, una dona corbada, amb els cabells blancs lligats en dues trenes esquifides, baixa de la roda i s’espera sense veure’l. Porta un jersei blau, esfilagarsat a les espatlles, i una faldilla amb la vora descosida. Una ombra li passa per sobre, com un record perdut.

L’Àlex tomba la mirada cap a les seves pròpies mans. Venes pàl·lides gairebé peten sota la pell fina com un pergamí i els dits, plens de nusos, tremolen. Prova de tocar-se la cara i s’espanta de no sentir res. Davant d’ell, la roda continua girant.

Sidro

El dia que no hi vam trobar en Sidro, els carrers rondinaven, intrigats i rúfols. El vent escombrava el cel a cops forts i ens tirava a sobre ràfegues de xafogor, com si se’n rigués de les ganes de tardor i fresca. Al poble, tothom el coneixia, a en Sidro, els nens, els pares, els avis i, fins i tot, els que no eren ni nens, ni pares, ni avis. L’ase vivia en un tancat oximoronicament espaiós, ple d’herba i sol, amb un cobert esfilagarsat en una cantonada. Es veia confortable, per més que no deixava de ser un tancat. Una reixa de filferro de més de dos metres d’alçada el separava a ell dels visitants i als visitants del seu efusiu, exagerat i pudent afecte. Durant un temps va tenir-hi un company, un conill gras i lent, amb orelles bledes. Quan aquest va desaparèixer, d’un dia per l’altre, ningú en va parlar, com si mai hagués existit. Nosaltres devíem ser els únics que encara recordàvem el conill, descolorit i anodí al costat d’en Sidro, que tenia l’aparença d’una estrella de cine: el serrell rebel li donava un inconfusible aire de trapella; la impressionant dentadura, completa i vetada de marró, aquell marró vigorós de ceràmica antiga, feia por i goig al mateix temps; i una veu alegra i inconfusible ressonava cada matí en un radi de tres kilòmetres a la rodona. La família que l’havia adoptat ja no se’n recordava dels anys que tenia, o dels seus pares biològics, o de donar-li menjar. Per ser sincers, els amos eren tan vells que, a vegades, no se’n recordaven ni que ell encara hi fos, al costat de casa seva. Tampoc no hi havia motiu de preocupar-se’n. Més desmemoriats que es tornaven els amos, més creixia la fama d’en Sidro: no hi havia dia que no tingués una bona colla de visites, per veure’l i per porta-li menjar. Iaies que tornaven del mercat amb una poma Golden ben madura, tal com a ell li agradaven. Nens que sortien del col·legi corrents per compartir el berenar amb ell. Parelles que anaven a comprar-li pastanagues a la parada de la plaça i li explicaven els seus plans de futur. Ciclistes que li passaven per sota la reixa una galeta engrunada i humida, guardada a la ronyonera durant la cursa dels dissabtes. Els veïns que li portaven pa sec o fulles d’enciam. Hi havia famílies de pas, en pantalons curts i samarretes de colors, que li tiraven patates chips de lluny i li feien fotos, embadalides pel seu posat pacífic i fanfarró a la vegada. Al bell mig d’aquell poble petit, tossut i xerraire, en Sidro era la seva essència.

Lluny, a l’altre costat de la vall, el dictador passava les hores llargues i grises de la tarda assegut davant de la finestra i escombrant la comarca amb els prismàtics que havia confiscat al net més jove, el que vivia darrere les muntanyes i el venia a veure cada any, un dia abans de Nadal. Els matins passaven ràpid, entre parades de militars falsos i noies amb somriures pintats en colors massa cridaners, piles de papers per signar, el perruquer que lluitava per mantenir amb vida els seus últims quatre cabells, alguna execució que presenciava des del balcó presidencial, protegit del sol impertinent amb roba blanca i ulleres fosques, i el dinar amb els membres de govern més callats i que millor sabien dissimular la tremolor de les mans. Després es retirava a fer la migdiada a l’ala del nord, on el sol no hi entrava mai. Es despertava amb la boca seca i els ulls emboirats de malenconia. On s’havien anat tots aquells anys? I la gent? I els desitjos? I el plaer del poder? I les ganes de més poder? Per què de cop res no li semblava prou important com per aixecar-se del llit? Llavors, cap cot i cruixint a cada moviment, s’asseia davant de la finestra que donava a un camp immens, on no es veia cap senyal de vida, i aclucava els ulls, provant de trobar alguna raó per continuar viure. No sentia remordiments de cap tipus, tampoc pensava que s’havia equivocat en res. Senzillament, s’avorria. Tarda rere tarda, estiu rere estiu, amagat entre les cortines pesades del seu palau, el dictador s’avorria. Els súbdits de més confiança provaven cada dia una cosa diferent per distreure’l: un nou sistema d’escoltar les converses de la gent a casa seva, un satèl·lit que espiava els satèl·lits veïns, una màquina que anul·lava els canvis hormonals responsables d’abominables sentiments d’amor i odi... Un dia van aconseguir despertar-li l’interès durant gairebé sis minuts, amb un detingut a qui havien extirpat el sentit de la por i que recitava sense parar acudits sobre ell i la seva dictadura. Els va fer fora, més cansat que enfadat, en descobrir que el pobre diable era un actor amb la cara pintada i no pas un antic adversari polític, tal com l’hi havien presentat.

Descobrir l’embadaliment del nen de quatre anys darrere els prismàtics que ell mateix li havia regalat, pensant que ja era temps per acostumar-lo a vigilar i desconfiar, va significar l’inici de la nova etapa. Es va quedar els prismàtics i, des de llavors, les seves tardes van esdevenir una mica menys avorrides. Entre els plecs del camp desert que s’estenia darrere el palau, va observar per primera vegada milers de personatges, muts i imperceptibles a vista lliure, però intrigants i perillosos sota la potència de les miraculoses lents. És de suposar que en algun moment donat els seus ulls àvids de vida es van trobar amb els ulls mig tancats i tapats per serrell blanc d’en Sidro. Ningú no ho sap del cert.

Aquell dia que no vam trobar en Sidro, els meteoròlegs havien anunciat tempesta amb possibilitat d’inundacions locals. No hi va haver tempesta, i encara menys inundacions. Només núvols escabellats i descàrregues elèctriques en la llunyania, a sobre la colina on des de feia mig segle s’erigia el palau del dictador. Ningú no va obrir boca però tots percebíem que alguna cosa molt més greu que la tempesta s’estava empolsant sobre nostre. Les mares van cridar els nens que jugaven a pilota al parc, els avis van abandonar els bancs de sota els castanyers i es van afanyar cap a casa a pas de cargol, les peixateres van recollir la parada i els arbres es van girar cap a dins. El poble va ser envaït per soldats, tancs i mal humor. Les finestres van desaparèixer sota el gruix de la propaganda i la plaça es va quedar buida de tots els pardals, fulles i paraules que hi havien habitat des de sempre. Tots nosaltres ens vam enterrar els ulls i les orelles sota terra i vam esperar, quiets i desorientats, que tornin els sorolls.

I hi van tornar.

Un ihà-ihà fort i allargat va fer ressonar de bon matí totes les parets com si fossin unes campanes gegants. En Sidro es veia encara més relaxat i cofoi. El pelatge li lluïa amb una aura nova i les orelles se li aguantaven més estarrufades que mai. La plaça es va omplir de gent i de pardals, els arbres van tornar a la vida, els cartells polítics es van engrunar i se’ls va emportar el vent, i els pelegrinatges al tancat de l’ase més famós del poble foren represos. Evidentment, ningú no va perdre ni un segon en intentar esbrinar el lloc on havia estat o el perquè. Ell havia tornat al seu tancat i el món podia respirar tranquil. Tal com havia de ser, el present havia esborrat fins i tot el record del passat.

Entre la multitud, si algú s’hagués fixat, hauria vist, a primera hora de la tarda, un home vell i calb, amb uns prismàtics de joguina que li colpejaven rítmicament el pit, mentre ell contemplava el majestuós pas de desfilada de l’ase-pallasso. Com a en Sidro, al dictador també se’l veia feliç.

La llengua

En aquell món les persones grises només feien coses grises. Mai no provaven de fer res diferent. Mai no canviaven de color. De fet, totes les persones que coneixia eren grises. No tinc ni idea si n’hi havia algú que no ho fos.

Tot va començar un matí d’hivern, d’aquells foscos com el plom, mentre em rentava les dents davant del mirall menys opac de la casa i vaig recordar el consell del dentista de netejar també la llengua. Vaig fregar-la amb el dors del raspall, tal com posava a les instruccions de la caixa en la qual l’havia comprat i que guardava amb rutinària reverència, em vaig esbandir la boca amb aigua tèbia i la vaig treure, estirant-la al màxim per comprovar-ne els resultats. Era la primera vegada que em mirava la llengua, la meva. N’havia vist moltes abans, de diferents tonalitats, olors i tactes. Llengües de nens, de gats, de sabates, d’amants, de vedells, de dibuixos i de boira. Mai no n’havia sentit cap curiositat de veure la meva. I ara la tenia davant del ulls, primer aplanada, amb un solc al mig, però de seguida inflada com una cobra, incapaç de mantenir cap posició per més d’una mil·lèsima de segon, nerviosa i incontrolable. La vaig moure cap a un costat, i després cap a un altre, fent força contra la seva resistència, i em va commocionar la vista d’aquelles venes blavoses que lluitaven com serps empresonades sota una capa translúcida de pell. En fer-la anar cap amunt, ja no tenia res a veure amb l’aparença inicial: s’havia metamorfosat en un ésser gairebé autònom, connectat a mi per una de les extremitats, i que vibrava en ritmes impredictibles i amenaçadors. Em vaig espantar i vaig tancar la boca. Però, ara que l’havia vist, ja no podia oblidar-me’n. La sentia pesada i estranya i no podia obviar la sensació que no formava part de mi. Que senzillament algú, en algun moment, l’havia enganxat al meu cos de per vida. Sense importar-li si n’estava al cas.

A partir d’aquell moment ja no vaig ser capaç de parar. No podia deixar passar més de dos minuts sense que un desig irrefrenable de veure-la s’apoderés de la resta de l’entitat que visualitzava com el meu jo. Buscava un mirall o qualsevol superfície metàl·lica i l’estudiava amb deteniment i una barreja de fàstic, por i curiositat que anava emplenant, a poc a poc, el buit existencial amb el qual pensava que havia nascut i m’hagués de morir. Cada cop hi veia més detalls, més motius de creure-la viva i autònoma. Aparentment obeïa les meves ordres instintives i, fins i tot, la majoria de les conscients. Però m’inquietava la seva capacitat de canviar de forma, de posició, de volum i, últimament, també de color. L’inicial gris fosc amb puntets de gris clar a la part de darrere i traces blavoses als costats, començava a tenir reflexos de colors que només havia albirat en els somnis.

No entenc com podia somiar en colors, ho havia parlat amb gent de la feina i, més tard, amb la meva dona i els nois del cafè de la cantonada. Cap d’ells em va prendre seriosament. Tothom es pensava que jo era molt de la broma i que tot el tema aquest dels colors, o sigui de colors que no siguin diferents matisos de gris, era per entretenir-me en les llargues estones que tots havíem de passar en solitari per refer-nos de les vuit hores diàries d’activitat cerebral destinada al manteniment de la comunitat. N’hi va haver que em van girar l’esquena, de cop amb presses i callats, i d’altres que ja ni em saludaven. La meva dona, en un moment dels pocs que se’ns recomanava compartir, em va xiuxiuejar que allò només em portaria problemes, sense especificar què volia dir amb allò però aixecant les celles cap a un cel no tan gris i a punt d’esquerdar-se en visions nocturnes platxerioses, per més que prohibides des de feia anys. Ho vaig copsar perfectament. Parlar de la possibilitat que existissin altres colors feia que tothom em veiés com un perill. Uns se’n reien d’esquitllentes i d’altres se n’amagaven, però el cert era que tots em van agafar por.

Si algú més somiava colors, no ho vaig saber mai. Estava condemnat, no només a viure en una realitat que negava les alternatives sinó que, a més a més, havia extirpat de nosaltres el desig de buscar-les. Senzillament ningú no em creia, no perquè no fos possible, sinó perquè no sabien que existia el concepte de possibilitat.

          Encara que vaig aprendre a callar, continuava somiar un món en colors. I, sense saber com, també aprenia el nom dels colors. En les estones que dormia amb la meva dona, ella em despertava, esverada, demanant-me què volien dir aquells mots estranys que no parava de repetir: vermell, blau, groc o feliç. No era fàcil traduir-los. Mentre dormia tot se m’apareixia clar i nítid. En estat de vetlla però, s’esfumava i només quedaven sensacions massa intenses per amassar-les en paraules. Així i tot, ho vaig provar. Dibuixar formes que representessin el que somiava, en falta de definicions. Per explicar el vermell dibuixava cercles concèntrics i pel blau, línies rectes paral·leles.

L’únic que vaig aconseguir va ser que em tanquessin en una habitació on no es feia mai de nit. Sempre la mateixa llum grisa fosforescent i unes veus prou llunyanes per no entendre el que deien però no tant com per no sentir-les. Em donaven menjar i pastilles de dormir. Ja no somiava. Tampoc tenia miralls per veure’m la llengua. La sentia trista i sense ganes de moure’s i m’encomanava un color groc malaltís que no podia evitar de veure quan tancava les parpelles. Ella tenia la culpa de tot plegat, era clar. Vaig començar a dir-li coses lletges, a insultar-la. Recordar la meva vida tan tranquil·la i gris d’abans de veure-la. Les rutines. Els carrers que travessava per anar a treballar. El bany amb parets metal·litzades que la meva dona em deixava fer servir quan dormíem junts. Els números de cada dia, els que ens donaven la seguretat que tot continuava i que la vida era aquella cosa tan fantàsticament avorrida que passava entre un silenci i l’altre, entre la primera passa en llevar-nos i l’última en anar-nos a dormir. La pau.

          Suposo que em feien proves perquè cada matí m’aixecava amb mal de cap i taques fosques als braços i al pit. La llengua se’m va rebel·lar, va deixar d’insultar-se a ella mateixa i es va tancar en un mutisme exagerat.

Tot de cop, sense avís, em van tornar els somnis. Em devien haver tret les pastilles perquè tot era com abans: el meu univers ple de colors i coses inversemblants on em podia capbussar cada vegada que tancava els ulls. El groc pàl·lid va desaparèixer i vaig sentir que la llengua es movia una mica, com si es despertés. I llavors va passar una cosa encara més extraordinària que els colors. De la boca van començar a sortir-me cintes, verdes, explosives, blaves, sonores, taronges, liles, xerraires i cremant, que es movien soles, s’enfilaven per les parets i foradaven tots els grisos en cerca d’aire. Doncs sí, semblava ben bé que necessitessin respirar, amb urgència i voracitat. L’habitació es va emplenar de gent grisa, amb els ulls esbatanats i les boques obertes. Em va sobtar que les seves llengües no fossin vermelles, la veritat. Vaig obrir els llavis una mica més i vaig deixar que sortissin més cintes, de colors que mai havia somiat. Era divertit. No ho va ser quan em van agafar, em van lligar les mans a darrere i em van tapar la boca. Les cintes però, vaporoses i decidides, continuaven trencant esparadraps grisos. Res no les podia parar. Havien aconseguit esmunyir-se a l’exterior i ara s’acostaven a la gent del carrer, que mirava sense entendre res, se’ls enfilaven a les cames, escalaven esquenes i caps, buscaven obertures, s’esvaïen a dins seu i, al cap d’un instant, sortien a borbollons, núvols de colors purs que ho ofegaven tot:  cabells, ulls, llavis, ungles, roba, fins i tot la llum grisa que els envoltava. Les persones havien canviat en un moment: ja no eren grises. Eren de veritat.

No sembla raonable el que diré però, per un segon, vaig sentir la meva llengua com reia. Sí, sí, tal com havia vist que ho feien els dibuixos animats en les pel·lícules antigues, obrint molt la boca, eixamplant els llavis i sacsejant les galtes. Es petava de riure i sé del cert que, mentre ho feia, es tornava molt vermella, d’un to encès i únic, que mai més ningú seria capaç d’oblidar.

Així va ser com els colors engendrats per una sola llengua van espolsar la pols de sobre el món.  

L'home que estimava els seus problemes

L’Alexei Alexeievich tenia molts problemes.

Però molts. I no es limitava a ser-ne propietari per força o per contagi, com la majoria de nosaltres, sinó que, igual com s’estima el pare, la mare, els germans, els fills o els cadells de la gata que no es té el cor de matar i ningú vol adoptar, ell s’estimava els seus problemes. Els portava a sobre a tot arreu, els amanyagava, els cuidava, els alimentava, es delectava mirant-los com jugaven amb ell, no els deixava mai sols, ni es plantejava desfer-se’n. Senzillament no podia concebre la seva vida sense problemes. Una vida llarga i aguda. Molt aguda.

De petit, la cara se li va emplenar de furóncols d’un dia per l’altre. Mai se li van curar del tot i, un cop adult, es van transformar en cràters inesborrables. Tot plegat es devia al persistent rebuig dels consells, ben intencionats i reiteratius (com tots els consells), que familiars, veïns i mèdics s’entossudien a bolcar sobre d’ell, sense tenir en compte cap aspecte de la seva raonada individualitat. Com ara el fet que no li agradava que l’aconsellessin. Però què s’havien cregut, tots aquests, que no es podia cuidar d’ell mateix? Que algú sabia millor que ell què li convenia i què no?

Més gran, passada amb penes i sense glòria l’adolescència, les divertides entrades dels cabells, antany rebels, van donar pas a una calvície galopant, tan veloç que, als vint anys, el seu cap lluïa com un ou de gallina que picoteja a terra i surt ja amb el número de sèrie imprès. Això, juntament amb la panxa cada dia més prominent (perquè, què s’havien cregut aquests, amb tantes dèries de menjar saludable? Amb tantes collonades de vida sana i de fer esport i de vigilar amb el pes... Eh, què s’havien cregut, que el farien canviar, que deixaria de ser l’Alexei per ser un titella en mans d’uns manipuladors desvergonyits?), l’alè fètid (què s’havien cregut els dentistes, que es deixaria estafar només per emplenar les seves butxaques foradades?) i la poca traça per lligar dues frases (per aquí sí que no hi passaria, mai de la vida, però mai, no permetria que l’entabanessin aquells publicistes astuts i morts de gana, cadascú tant més pèrfid per convèncer de la seva veritat com més fills tenia a casa, mai de la vida, no senyor! De veritats només n’hi havia una i aquesta era la seva, a ell no li’n vendran cap altra.), l’Alexei Alexeievich ho va tenir complicat per trobar esposa i, amb ella, descendència. Cap als quaranta-i-cinc, just abans que el pre-jubilessin perquè l’empresa tenia pèrdues i sospitaven que aquestes es veurien seriosament afectades per la seva sortida de la plantilla, la bona sort se li va manifestar en forma de noia rossa, seductorament rodoneta, rinxolada i embarassada de trigèmins, que es va enamorar d’ell de manera instantània. No va servir de res que el pare d’Alexei Alexeievich tingués un infart mortal tot seguit al casament, ni que la mare el desheretés al mig de la plaça del poble, proliferant insults que mai havia imaginat, dirigits essencialment a la seva estimada i els seus plançons. Ell però ni cas: va continuar entregant-li els diners de l’atur amb religiositat, cada ú de mes, va continuar dormint al terra de la cuina que havia de netejar després de cuinar l’últim àpat del dia i va continuar adorant-la com només als millors problemes de la nostra vida se’ls pot adorar.

No es pot dir gaire més del seu pas per aquest planeta. Ah, de tant en tant es moria de dolor per un ull de poll que no el deixava caminar, però, lluny de canviar de sabates o de prendre alguna mesura més radical, com ara eliminar-lo, es resignava a tancar els ulls, assegut al terra de la cuina, tot sol en la penombra de la seva pau. Altres vegades podia relliscar per una empenta que algun dimoni infantil li feia d’amagatotis i trencar-se un parell d’ossos, però sempre rebutjant de totes totes anar a l’hospital, què s’havien cregut aquells metges, que tots som uns gamarussos que se sotmeten de bona gana als seus experiments i qui sap quins altres actes diabòlics? De cap de les maneres.

El mediocre pas final va ser ennuegar-se amb un os de pollastre que un dels fillastres li havia tirat, després de sopar, commocionat pel seu aspecte lívid, pitjor que l’habitual. Els tres van aplaudir i cridar com bojos mentre ell canviava de color com un camaleó, sense provar d’aixecar-se, tossir o demanar ajuda.

La vídua, encara rinxolada i encara rodoneta, es va emocionar de debò en destapar la petita placa del cementiri, on ella mateixa -en un accés de romanticisme tardà i gens barat- havia demanat que gravessin un epitafi digne de la gran persona que el difunt podia haver estat (les llàgrimes li remullaven el generós escot mentre pensava en el poca-pena del seu marit, gens mereixedor de la seva misericòrdia i del titànic esforç per treure’l de l’anonimat etern amb unes paraules tan ben trobades).

Alexei Alexeievich Alexandr, l’home que estimava els seus problemes