dimarts, 21 de novembre de 2017

L'insecte

Avui, per contradir el ritual de cada dia, li ha costat escapar-se’n. El primer obstacle ha estat l’aixeta del bany, que només deixava anar aigua bullent. Després, el tall a la galta perquè no aconseguia sincronitzar la mà esquerra, amb la qual desentelava el mirall, amb la mà dreta, amb la qual intentava afaitar-se. L´últim ha estat ensopegar amb les joguines del nen, la consegüent pèrdua d’equilibri i la mort irreversible del gerro de cristall de Murano que la sogra havia portat de l’últim creuer. La seva dona ha sortit de la cuina amb la mascareta encara posada i els crits, reflectits en els trossos de vidre escampats per terra, s’han multiplicat fins a límits extrasensorials. Aprofitant el micro-caos casolà, el N. s’ha esmunyit finalment per la porta, carregant com un tresor les sabates verdes amb cordons blaus fosforescents. S’allunya sense girar el cap i les males vibracions que el persegueixen, en no trobar resistència, l’obvien i continuen carrer avall. Respira fondo i s’asseu a la vorera. Es posa les vambes, estira cames i braços: el món és seu, encara que sigui per una fracció de segon. I ben mirat, encara que sigui només una fracció de món. Camina d’esma, buit de pensaments i sofriment, cada cop més ràpid, fins a arribar al cantó del llac on, amb el cos feliç i escalfat, comença les deu voltes completes amb les quals celebra cada diumenge el miracle de ser viu.
                                                           ***
No gaire lluny del trajecte del N., a la mateixa hora, el vell comptable es desperta de mal humor. L’esquena li cruix al moviment més petit i els dits de la mà dreta no reaccionen com ho haurien de fer. Tanca i obre el puny unes quantes vegades fins que la sang torna a circular per les venes resseques i pot agafar la tassa amb la mica de cafè que ha quedat d’ahir. Grrrrr, s’esgarrifa per l’amargor del líquid cansat. El tira a la pica i proclama en veu alta, com davant d’un públic invisible, que més tard farà cafè, però abans té ganes de banyar-se. La seva dona, en pau descansi, sempre deia que no hi ha res com una banyera ben calenta per treure tots els mals del cos. Quan vivia, ell no li feia gaire cas, coses de dones, pensava. Però ara, que els dies són tan llargs i al món no queda res per arreglar, de tant en tant li ve de gust posar-se en remull i oblidar-se de l’artrosi, de la dent corcada i de la picor dels peus. Deu ser la seva manera de trobar-la a faltar. O d’avorrir-se. Mentre l’aigua emplena la banyera, aprofita per fer cafè i posar-lo a la mateixa tassa, sense rentar-la. És una tassa enorme, blanca però plena de gargots que, vistos de prop, resulten ser esquerdes. Sembla ben bé com si s’hagués trencat més d’un cop i algú, amb paciència i moltes hores lliures, n’havia enganxat els trossos cada vegada. La col·loca ben a prop, al costat d’un diari rebregat, del qual llegeix una pàgina cada vegada que es banya. Tot està preparat, el mateix ritual. Es treu les sabatilles d’estar per casa i els mitjons de llana gruixuda. Fica la mà a l’aigua i comprova que està tèbia, tal com li agrada. Un insecte petit li salta per sobre l’índex, encara moll, recolzat al marge de la banyera. No l’ha vist bé, no sap si era una mosca, o potser un mosquit, s’esvera, mirant de trobar-lo. Ja deu haver començat el temps dels mosquits, i tant. Però l’ésser minúscul s’ha esfumat. No hi ha manera de veure’l, si és que encara volta per aquí. Bah, bestieses, com vols que n’hi hagi mosquits. Fa segles que no n’ha vist cap. Es fica a la banyera amb compte de no esquitxar el terra i s’estira fins que només li surt el cap i la panxa. Pensa que últimament s’ha descuidat una mica. Hauria de moure’s més, anar a visitar el veí o fer més exercici. Des que s’ha jubilat no va enlloc. Els dies giren al seu voltant igual que les miríades de sols i planetes, massa lents per veure’n cap diferència. Sap de memòria que tot canvia, però ja no té ni ganes ni forces per notar-ho. Aaah, mi-te’l. El petit insecte torna a passar per davant de la seva cara. Gairebé el toca. Fuig d’aquí, l’espanta amb la mà esquerra. Una gota d’aigua tèbia li cau just a sobre i el desgraciat es queda estabornit. Sembla que mou alguna extremitat però se’l veu desorientat. No sap si l’aigua li ha trencat alguna cosa o potser l’ha vist i s’ha quedat glaçat de por. Por, hmmm. Per què li hauria de tenir por un insecte? Ell no té cap motiu per matar-lo. Cap ni un. Podria fer-ho, evidentment, però per què cansar-se si no el pica ni li fa res de dolent? No pot imaginar per què algú voldria matar un insecte. A vegades, només perquè és un insecte, pensa, i se sent sol i trist. Quina bogeria de món. Es torna a fixar en la panxa peluda que sobresurt com una illa al mig d’un llac. Sense pensar més en l’insecte, estira la mà i eixuga les gotes d’aigua del cantó de la banyera, com si volgués netejar-la de tanta tristesa i tanta solitud. Sospira fondo.

A terra, una insignificant amalgama de membres trencats, ulls aixafats, trossos d’intestins, preguntes esmicolades i sabates verdes amb cordons blaus fosforescents, es dilueix dins d’una gota gegant d’aigua tèbia.

Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.