Enteranyinat

                                       

El fet és que des de sempre les aranyes construeixen ponts-trampes. Que no són només ponts i tampoc només trampes. Són ponts-trampes. Atreuen i atrapen. Uneixen i maten. Darrere d’aquest fet hi ha una realitat, semblant però diferent: la fragilitat dels ponts-trampes disfressa una arquitectura de resistència insuperable. Això no és tan estrany com pugui semblar i hi ha moltes altres realitats dramàtiques que s’esplaien en aparences belles i fútils. Al principi, ningú no entén el perquè. Fins que arriba un moment que sí que ho entenen, i d’això en diuen revelació. La revelació és el que hi ha darrere la realitat.

Les aranyes s’esforcen per penjar els seus fils el més amunt que poden, entre dos arbres o dos edificis o dos mons. Tant és. Treballen en silenci i s’amaguen abans de l’alba, entendrint-se en soledat quan un humà s’extasia davant la seva obra, la fotografia i la immortalitza, abans d’escombrar-la cap al carrer. A vegades, esperant la destrucció, tenen temps de caçar alguna mosca, que guardaran curosament dins d’una mortalla de seda i que els servirà d’aliment i companyia durant els pròxims dies, mentre aniran teixint altres ponts i altres trampes.

La primera vegada ‒de tots els fets que es repeteixen tossudament, com si volguessin corregir passats no volguts‒ és la que més impacta. Era un noi, es veia per les vambes marca Nike, de color taronja, amb cordons blancs. Unes sabates massives i lluents, d’aquelles que porta la mainada per jugar a bàsquet o per presumir davant la colla. Els policies l’havien tapat amb una manta aïllant, lleugera i daurada com ales de libèl·lula, però les vambes de color taronja amb dos trossos de carn a dins van quedar a la vista durant una estona llarga. Fins que algú hi va pensar i va anar a buscar una altra manta i els hi va tirar per sobre. Quedava tot força dissimulat, amb colors de la mateixa gama, taronja, vermell, daurat. De lluny, semblava que hi haguessin dos cadàvers, un de gran i un de petit.

No recordo haver cridat, ni vomitat, ni res especial. Em van donar la resta del dia lliure, això sí. Vaig treure el cotxe de l’aparcament i vaig conduir fins que, de cop, em vaig despertar en un lloc que no coneixia. Era com un desert, tot pla i negre, i no es veia cap llum, enlloc. Plovia, em penso. O, si més no, jo estava xop. Feia fred i estava xop. O feia calor però tenia fred perquè estava xop. Ara ja no n’estic segur. L’únic que recordo de la tarda, la tarda de després d’aquell fet, és que em van donar festa i que vaig anar a parar en una merda de lloc on no hi havia estat mai i on no hi havia ni una ànima. L’endemà vaig tornar a la feina i em van preguntar si volia agafar-me més dies. Vaig pujar al tren sense fer-los cas. La feina és la feina. I a casa no se m’havia perdut res. Des de llavors, les nits es van allargassar com els jerseis que duia el meu pare per treballar a l’era. Me n’anava a dormir d’hora, la dona i els nens xerraven massa i la tele m’avorria. Sempre estava cansat. No podia treure’m de sobre aquell pes que em feia aclucar els ulls contínuament. Ni amb vitamines, ni amb paracetamols, ni amb cervesa. Vaig deixar d’anar al bar de la cantonada; aguantar els partits de futbol se m’havia fet un calvari i els crits dels companys, insuportables. Estàs molt irritat, em deien. Com has canviat, per què, per què no parles, què tens, sanglotava la meva dona cada nit. Em costava adormir-me i no parava de despertar-me cada cinc minuts. Xop. La veritat és que no hi pensava, en aquell noi, mai no n’havia preguntat res, ves a saber qui era, no volia recordar-lo, ell amb la seva vida, o amb la seva mort, i jo, amb la meva. El que no podia esquivar de cap de les maneres eren les dues maleïdes sabates taronja. Fins i tot vaig anar a veure l’oculista, em fregava els ulls com un beneit i se m’havien emplenat d’esquitxos vermells. Cada vegada que els tancava, les sabates. Repetides i enganxades a la retina, com unes cometes que no paren de sortir en un full en blanc perquè la tecla ha quedat encallada i ningú la pot arreglar. Al final, van desaparèixer soles. No sé com, ni quan. Em vaig despertar un dia i vaig veure la dona a la cuina, feia torrades, i em va semblar que la trobava a faltar, que havia estat lluny, potser de viatge, i que ara hi tornava. No em vaig recordar de les sabates-cometes fins dies després, no sé quants, quan vaig pensar, ostres, i les sabates?

La segona vegada et torna a agafar per sorpresa, per més que sigui la segona. No ho pots evitar, perquè mai no penses que la primera vegada que passa un fet terrible és la primera: senzillament saps amb totes les teves forces que no n’hi haurà cap més. El mal no es pot repetir. Ho dius, ho demanes i ho creus. Creus que la realitat de darrere d’un fet és única. Però no ho és.

Aquesta vegada sabia que el millor era no mirar, no veure, no respirar, no reflectir. I ho fas, tanques els ulls i et quedes quiet, mires de plegar-te dins teu, de fer-te petit i invisible, tancar les entrades, a veure si tot passa, si s’esvaeix, si no ha estat res més que un ensurt. Però al final arriba la policia, i tota aquella gent amb presses i mala cara, i et fan anar allà davant, al costat del que tu no vols veure, i pregunten sense parar, i no pots evitar que per la cua d’ull s’esmunyi una realitat que rebutges però ja és massa tard per fer-la desaparèixer. Com ara la mà amb ungles molt vermelles. Una mà petita, com de nena. I els sorolls tornen a rebotar dins del teu cap, darrere els ulls, i fan mal, i fan no dormir, i fan cansar, i fan que els altres tornin a remugar i que tu no puguis deixar de sentir-los. Com no pots deixar de pensar en el perquè. Per què es tiren davant del tren. Per què ho fan. Persones, com tu, que un dia decideixen que volen deixar de ser-ho. Volen ser res. Això et fa explotar el cap i les entranyes i cada instant. Vas al lavabo i hi penses. Obres la boca per mossegar l’entrepà i hi penses. Et cordes les sabates i hi penses. Dius bon dia al veí que surt de l’ascensor i hi penses. T’abrigues amb una manta calenta, prens tres valerianes, estrenys els dits sobre l’esquena de la teva dona fins que ella t’empeny i se’n va a dormir al sofà, i hi penses. No hi ha manera humana de deixar de pensar-hi.

Mai no ho sospeses, mai, que podria haver-hi una tercera vegada. Que un fet, el mateix, pot destrossar-te la vida, ja miserable, per tercera vegada. Que hi hagi tantes realitats darrere un sol fet. Tantes persones darrere el suïcidi. Vas arribar aviat a la feina, vas pujar al tren com un robot, vas deixar la jaqueta a l’armariet, et vas posar les ulleres de lluny, vas comprovar el rellotge, vas saludar el company, fins i tot vas contestar alguna pregunta, sí, la dona bé, els nanos igual, sí, i tant, hem d’anar-hi. Vas portar el tren més enllà de la gran ciutat, travessant parets i foscors, fins que va tornar a la llum. I a l’oblit necessari. L’havies vist de lluny, amb la bicicleta blava, aturat al costat de la via, amb el cap girat. Gairebé li podies haver sentit els ulls, hauries jurat que eren blaus i que el noi es deia Nil. No saps per què. Només vas sentir el cruixir dels frens, els crits darrere teu, la cara blanca del company que t’agafa el braç, però què fas, què collons et passa. I tu com una ala de libèl·lula, tremolant a terra, de color daurat i surrealista. No goses respirar. No entens la remor, les sancions, la senyora amb el braç trencat, no entens el perquè. T’ho van explicar desenes de vegades, els companys, el policia amb barba de dos dies, la dona, el fill enrabiat. I no ho entenies. Perquè tu l’havies salvat, el noi de la bicicleta, estava salvat. Es volia tirar a la via, com els altres. Semblava mentida que no ho haguessin vist, que no ho haguessin entès. Tu no volies fer mal a ningú, i ells no paraven de repetir que ho havies fet, que havies frenat sense cap motiu i que estaves boig.

La tercera vegada de debò va ser una setmana després, quan t’havies afaitat i havies anat a veure el psicòleg i tornaves a la feina a grans gambades, perquè tot tenia una explicació i tot es podia solucionar. La pel·lícula va ser muda i estúpida. Tren, tenebres, claror. Sabies del cert, perquè el psicòleg t’ho havia dit, que tot tenia una explicació, fins i tot el mal de cap continu o el vestit negre que es confonia amb l’arbre inclinat. Sabies que tot se solucionaria, perquè el psicòleg t’ho havia dit, fins i tot l’aparença de la dona amb cabells grisos i vestit negre que salta davant del teu tren en el moment just que obres la boca i crides sense so. Aquella vegada no hi va haver sabates, ni ungles vermelles, ni al·lucinacions. El cop es va sentir com una campana que trenca la corda gastada i cau a terra, fent-se miques i fent voleiar petites gotes vermelles que ballen a càmera lenta sobre el vidre netejat mitja hora abans.

Des d’aquell dia ja no has tornat a la feina, ni has menjat més entrepans de pernil, ni t’has amagat sota la manta, al costat de la teva dona. Els cabells se t’han tornat blancs d’un dia per l’altre i tu no fas res més que mirar-te las mans, aquelles mans que havien portat el tren i la mort, assegut en un racó de qualsevol estació, escoltant els batecs fràgils dels canells, fins que aquests agafen tanta força que et fan fora de tu mateix. Llavors sospires amb resignació, deixes la jaqueta plegada a la cadira i avances fins al mig de la via, a cegues.

I per acabar, encara que us pot semblar una conclusió fútil, us diré que l’aranya no para mai de filar. No pot fer-ho. Planifica, construeix i mata per alimentar-se. També recupera trossos del passat, fragments digeribles que transforma en teles noves. Explora tots els racons, puja tots els abismes i continua filant. Continua matant. Crea teranyines que són ponts i trampes al mateix temps i que no serveixen només per caçar sinó també perquè algú les vegi, les immortalitzi i les escombri cap al carrer. No sabem què pensa, ni què somia, tampoc si és capaç de pensar o somiar, però ‒si acluquem fort els ulls i ens hi fixem bé‒ veurem com el món, el visible i el de darrere del visible, està embolcallat per una seda fina i extraordinàriament forta. Alguns en diran amortallat. D’altres en diran unit. Cadascú tindrà el seu fet, la seva realitat i, sobretot, la seva revelació.