diumenge, 29 d’abril de 2018

Connectat



Va passar molts dies, setmanes i mesos enganxat a les notícies i al ressò d’aquestes a les xarxes socials. Al matí, la primera cosa que feia, fins i tot abans d’aixecar-se del llit, era posar la tele o la ràdio, agafar el mòbil i buscar l’última hora. Ja no podia deixar-ho. Havia desenvolupat un estrany sentit de l’equilibri que l’ajudava a no caure quan caminava mirant una de les seves pantalles, o a fer veure que escoltava el que li deien, o a mastegar, empassar, somriure, digerir, evacuar, badallar, fumar, estossegar, roncar, tot sense abandonar l’últim moment de l’actualitat. La família i els coneguts van trigar a entendre el que li passava, perquè en Joan mai s’havia apassionat per res, tot el contrari, sempre s’allunyava de la gent que exhibia massa entusiasme. El seu nou comportament semblava sotmès a una estranya autohipnosi, molt difícil d’interpretar: per un costat se’l veia submergit de cos i ànima en una mena de fe-afició-curiositat per la seva espècie (cosa totalment impensable uns mesos abans) i, per l’altre, aparentava ser més desprès de la realitat que un ermità a dalt d’una columna abandonada. Ningú hauria pogut clarificar si en Joan s’estava quedant catatònic per l’allau de notícies que buscava amb desesperació o si, ans al contrari, rebutjava amb dents i ungles qualsevol intromissió en la seva privadíssima angoixa existencial. La qüestió era però que, al seu voltant, el cercle de soledat s’eixamplava cada dia més.
Aquella nit en Joan havia menjat l’habitual entrepà de pernil salat amb llesques de tomata (perquè la tomata era dura i no sucava gens, i mira que sempre que va a comprar es fixa que siguin tomates de sucar i no pas de les altres, però es veu que fins i tot amb les tomates et poden prendre el pèl, val més que les compri per internet ja), amb sal i sense oli (perquè el sitrell estava buit i li feia mandra anar fins el rebost, obrir la garrafa de cinc litres, buscar l’embut, abocar l’oli al sitrell, rentar l’embut i endreçar la garrafa de nou al rebost), mentre zappejava compulsivament tots els canals de televisió, amb por de perdre’s algun detall significatiu de la darrera notícia. Feia dies que la seva dona havia anat a viure a cals pares i s’havia emportat el gat de ratlles grises, la coberteria i els plats bons, i segurament moltes altres coses que ni notava perquè no li feia cap falta. Entremig d’engrunes de pa i tertúlies (com s’assemblen els tertulians, qui sap si són intercanviables i així els deu sortir més barat a les productores, li va passar pel cap a un moment donat, com una ombra de mosquit virtual), es va adonar que el cos se li havia buidat d’estímuls i que l’única cosa que encara anava a potència màxima era el cervell, tan i tan ràpid que gairebé podia sentir la pudor de socarrat que fan les rodes del cotxe quan acceleres massa. Tant assentia amb entusiasme al discurs enginyós d’un vell calb i amb ulleres de pasta vermelles, com s’esverava quan la presentadora feia una pregunta en un to massa alegre, què s’ha cregut, què s’ha cregut, una mica de seriositat, collons!, com enyorava el silenci del gat de ratlles grises, estirat sobre la seva panxa, com aixecava les celles amb desdeny, mira aquest, no té ni idea del que parla, ignorant!, o canviava de canal i re-començava el ritual, amb els mateixos gestos, esbufecs i renecs d’abans.
Aquella nit es va fer mal. Estava cansat de tanta indiferència, tanta mala voluntat, tanta estupidesa. No parava de torturar el comandament de la tele, de mastegar, de mirar el twitter, de fer un cop d’ull al facebook (encara que aquí no se sap què fot tothom, és un avorriment, triguen una eternitat a reaccionar, quina colla de gamarussos), d’obrir l’una darrere l’altra les edicions virtuals dels diaris que havien de sortir l’endemà. I així, de cop, va caure i es va fer mal. De cap de les maneres no entén com va passar. No estava borratxo, ni drogat, ni res. Indignat i despert al màxim, això sí.
Li costa encara acceptar que tota la seva vida va transcórrer mentre dormia, sense assabentar-se de res i que, fins fa poc, era un més entre els zombis ignorants. Però el front li cou, just sobre la cella dreta. Se’l toca amb la mà i hi troba un líquid calent. Quin fàstic. Prova d’aixecar-se i anar al bany però no es pot moure. Les cames no responen. Quina cosa més rara. Se sent com anestesiat però això és impossible. No s’ha adormit ni un segon, els programes eren d’allò més interessants i, a més a més, recorda tots i cadascun dels twits, posts, pàgines i cares dels tertulians. No s’ha adormit, és evident. Estira el cos cap amunt amb força, però res, encara res, com si no tingués ni ossos, ni músculs. De cop una veritat tan gran com les seves expectatives, la veritat, li explota al mig del cap: no importa si està dormint o no, el que passa és que, d’alguna manera incomprensible, s’ha connectat a la gran consciència col·lectiva. La informació de tot arreu li arriba en el moment just en el qual està passant, sense intermediaris, ni traductors, ni filtres, a través d’invisibles connexions humanes, directament endollat al seu còrtex. Per això li fa mal. És la iniciació. Ara forma part de la gran xarxa, com una cèl·lula esgarriada que per fi ha tornat al teixit-mare. No cal buscar més les vies de connexió. És a dins i mai més estarà sol. Mai més es perdrà res important.

Respira fondo i deixa de lluitar, ja no oposa resistència, obre els ulls i somriu. La màquina fa un soroll continu i estrident. La infermera entra com un huracà, cridant ordres i noms. El metge arriba corrents. Tot són presses, retrets, excuses, brunzits, corredisses, descàrregues elèctriques, renecs. Ja està. S’ha acabat. Enmig de la multitud que ha emplenat l’habitació, en Joan s’enlaira sol. Igual de sol que ha viscut durant els últims dies, setmanes, mesos.

Mentrestant, al costat de l’hospital, sota un rètol difícil de llegir darrere la boira matinera, gent mal afaitada, disposats en fila índia, vigilant de no tocar-se accidentalment i sense res a dir-se, esperen que la botiga obri i puguin comprar l’últim model d’i-phone X.

Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.