CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dilluns, 7 d’agost de 2017

L'home que estimava els seus problemes

L’Alexei Alexeievich tenia molts problemes.
Però molts. I no es limitava a ser-ne propietari per força o per contagi, com la majoria de nosaltres, sinó que, igual com s’estima el pare, la mare, els germans, els fills o els cadells de la gata que no es té el cor de matar i ningú vol adoptar, ell s’estimava els seus problemes. Els portava a sobre a tot arreu, els amanyagava, els cuidava, els alimentava, es delectava mirant-los com jugaven amb ell, no els deixava mai sols, ni es plantejava desfer-se’n. Senzillament no podia concebre la seva vida sense problemes. Una vida llarga i aguda. Molt aguda.
De petit, la cara se li va emplenar de furóncols d’un dia per l’altre. Mai se li van curar del tot i, un cop adult, es van transformar en cràters inesborrables. Tot plegat es devia al persistent rebuig dels consells, ben intencionats i reiteratius (com tots els consells), que familiars, veïns i mèdics s’entossudien a bolcar sobre d’ell, sense tenir en compte cap aspecte de la seva raonada individualitat. Com ara el fet que no li agradava que l’aconsellessin. Però què s’havien cregut, tots aquests, que no es podia cuidar d’ell mateix? Que algú sabia millor que ell què li convenia i què no?
Més gran, passada amb penes i sense glòria l’adolescència, les divertides entrades dels cabells, antany rebels, van donar pas a una calvície galopant, tan veloç que, als vint anys, el seu cap lluïa com un ou de gallina que picoteja a terra i surt ja amb el número de sèrie imprès. Això, juntament amb la panxa cada dia més prominent (perquè, què s’havien cregut aquests, amb tantes dèries de menjar saludable? Amb tantes collonades de vida sana i de fer esport i de vigilar amb el pes... Eh, què s’havien cregut, que el farien canviar, que deixaria de ser l’Alexei per ser un titella en mans d’uns manipuladors desvergonyits?), l’alè fètid (què s’havien cregut els dentistes, que es deixaria estafar només per emplenar les seves butxaques foradades?) i la poca traça per lligar dues frases (per aquí sí que no hi passaria, mai de la vida, però mai, no permetria que l’entabanessin aquells publicistes astuts i morts de gana, cadascú tant més pèrfid per convèncer de la seva veritat com més fills tenia a casa, mai de la vida, no senyor! De veritats només n’hi havia una i aquesta era la seva, a ell no li’n vendran cap altra.), l’Alexei Alexeievich ho va tenir complicat per trobar esposa i, amb ella, descendència. Cap als quaranta-i-cinc, just abans que el pre-jubilessin perquè l’empresa tenia pèrdues i sospitaven que aquestes es veurien seriosament afectades per la seva sortida de la plantilla, la bona sort se li va manifestar en forma de noia rossa, seductorament rodoneta, rinxolada i embarassada de trigèmins, que es va enamorar d’ell de manera instantània. No va servir de res que el pare d’Alexei Alexeievich tingués un infart mortal tot seguit al casament, ni que la mare el desheretés al mig de la plaça del poble, proliferant insults que mai havia imaginat, dirigits essencialment a la seva estimada i els seus plançons. Ell però ni cas: va continuar entregant-li els diners de l’atur amb religiositat, cada ú de mes, va continuar dormint al terra de la cuina que havia de netejar després de cuinar l’últim àpat del dia i va continuar adorant-la com només als millors problemes de la nostra vida se’ls pot adorar.
No es pot dir gaire més del seu pas per aquest planeta. Ah, de tant en tant es moria de dolor per un ull de poll que no el deixava caminar, però, lluny de canviar de sabates o de prendre alguna mesura més radical, com ara eliminar-lo, es resignava a tancar els ulls, assegut al terra de la cuina, tot sol en la penombra de la seva pau. Altres vegades podia relliscar per una empenta que algun dimoni infantil li feia d’amagatotis i trencar-se un parell d’ossos, però sempre rebutjant de totes totes anar a l’hospital, què s’havien cregut aquells metges, que tots som uns gamarussos que se sotmeten de bona gana als seus experiments i qui sap quins altres actes diabòlics? De cap de les maneres.
El mediocre pas final va ser ennuegar-se amb un os de pollastre que un dels fillastres li havia tirat, després de sopar, commocionat pel seu aspecte lívid, pitjor que l’habitual. Els tres van aplaudir i cridar com bojos mentre ell canviava de color com un camaleó, sense provar d’aixecar-se, tossir o demanar ajuda.
La vídua, encara rinxolada i encara rodoneta, es va emocionar de debò en destapar la petita placa del cementiri, on ella mateixa -en un accés de romanticisme tardà i gens barat- havia demanat que gravessin un epitafi digne de la gran persona que el difunt podia haver estat (les llàgrimes li remullaven el generós escot mentre pensava en el poca-pena del seu marit, gens mereixedor de la seva misericòrdia i del titànic esforç per treure’l de l’anonimat etern amb unes paraules tan ben trobades).

Alexei Alexeievich Alexandr, l’home que estimava els seus problemes