La llengua

En aquell món les persones grises només feien coses grises. Mai no provaven de fer res diferent. Mai no canviaven de color. De fet, totes les persones que coneixia eren grises. No tinc ni idea si n’hi havia algú que no ho fos.

Tot va començar un matí d’hivern, d’aquells foscos com el plom, mentre em rentava les dents davant del mirall menys opac de la casa i vaig recordar el consell del dentista de netejar també la llengua. Vaig fregar-la amb el dors del raspall, tal com posava a les instruccions de la caixa en la qual l’havia comprat i que guardava amb rutinària reverència, em vaig esbandir la boca amb aigua tèbia i la vaig treure, estirant-la al màxim per comprovar-ne els resultats. Era la primera vegada que em mirava la llengua, la meva. N’havia vist moltes abans, de diferents tonalitats, olors i tactes. Llengües de nens, de gats, de sabates, d’amants, de vedells, de dibuixos i de boira. Mai no n’havia sentit cap curiositat de veure la meva. I ara la tenia davant del ulls, primer aplanada, amb un solc al mig, però de seguida inflada com una cobra, incapaç de mantenir cap posició per més d’una mil·lèsima de segon, nerviosa i incontrolable. La vaig moure cap a un costat, i després cap a un altre, fent força contra la seva resistència, i em va commocionar la vista d’aquelles venes blavoses que lluitaven com serps empresonades sota una capa translúcida de pell. En fer-la anar cap amunt, ja no tenia res a veure amb l’aparença inicial: s’havia metamorfosat en un ésser gairebé autònom, connectat a mi per una de les extremitats, i que vibrava en ritmes impredictibles i amenaçadors. Em vaig espantar i vaig tancar la boca. Però, ara que l’havia vist, ja no podia oblidar-me’n. La sentia pesada i estranya i no podia obviar la sensació que no formava part de mi. Que senzillament algú, en algun moment, l’havia enganxat al meu cos de per vida. Sense importar-li si n’estava al cas.

A partir d’aquell moment ja no vaig ser capaç de parar. No podia deixar passar més de dos minuts sense que un desig irrefrenable de veure-la s’apoderés de la resta de l’entitat que visualitzava com el meu jo. Buscava un mirall o qualsevol superfície metàl·lica i l’estudiava amb deteniment i una barreja de fàstic, por i curiositat que anava emplenant, a poc a poc, el buit existencial amb el qual pensava que havia nascut i m’hagués de morir. Cada cop hi veia més detalls, més motius de creure-la viva i autònoma. Aparentment obeïa les meves ordres instintives i, fins i tot, la majoria de les conscients. Però m’inquietava la seva capacitat de canviar de forma, de posició, de volum i, últimament, també de color. L’inicial gris fosc amb puntets de gris clar a la part de darrere i traces blavoses als costats, començava a tenir reflexos de colors que només havia albirat en els somnis.

No entenc com podia somiar en colors, ho havia parlat amb gent de la feina i, més tard, amb la meva dona i els nois del cafè de la cantonada. Cap d’ells em va prendre seriosament. Tothom es pensava que jo era molt de la broma i que tot el tema aquest dels colors, o sigui de colors que no siguin diferents matisos de gris, era per entretenir-me en les llargues estones que tots havíem de passar en solitari per refer-nos de les vuit hores diàries d’activitat cerebral destinada al manteniment de la comunitat. N’hi va haver que em van girar l’esquena, de cop amb presses i callats, i d’altres que ja ni em saludaven. La meva dona, en un moment dels pocs que se’ns recomanava compartir, em va xiuxiuejar que allò només em portaria problemes, sense especificar què volia dir amb allò però aixecant les celles cap a un cel no tan gris i a punt d’esquerdar-se en visions nocturnes platxerioses, per més que prohibides des de feia anys. Ho vaig copsar perfectament. Parlar de la possibilitat que existissin altres colors feia que tothom em veiés com un perill. Uns se’n reien d’esquitllentes i d’altres se n’amagaven, però el cert era que tots em van agafar por.

Si algú més somiava colors, no ho vaig saber mai. Estava condemnat, no només a viure en una realitat que negava les alternatives sinó que, a més a més, havia extirpat de nosaltres el desig de buscar-les. Senzillament ningú no em creia, no perquè no fos possible, sinó perquè no sabien que existia el concepte de possibilitat.

          Encara que vaig aprendre a callar, continuava somiar un món en colors. I, sense saber com, també aprenia el nom dels colors. En les estones que dormia amb la meva dona, ella em despertava, esverada, demanant-me què volien dir aquells mots estranys que no parava de repetir: vermell, blau, groc o feliç. No era fàcil traduir-los. Mentre dormia tot se m’apareixia clar i nítid. En estat de vetlla però, s’esfumava i només quedaven sensacions massa intenses per amassar-les en paraules. Així i tot, ho vaig provar. Dibuixar formes que representessin el que somiava, en falta de definicions. Per explicar el vermell dibuixava cercles concèntrics i pel blau, línies rectes paral·leles.

L’únic que vaig aconseguir va ser que em tanquessin en una habitació on no es feia mai de nit. Sempre la mateixa llum grisa fosforescent i unes veus prou llunyanes per no entendre el que deien però no tant com per no sentir-les. Em donaven menjar i pastilles de dormir. Ja no somiava. Tampoc tenia miralls per veure’m la llengua. La sentia trista i sense ganes de moure’s i m’encomanava un color groc malaltís que no podia evitar de veure quan tancava les parpelles. Ella tenia la culpa de tot plegat, era clar. Vaig començar a dir-li coses lletges, a insultar-la. Recordar la meva vida tan tranquil·la i gris d’abans de veure-la. Les rutines. Els carrers que travessava per anar a treballar. El bany amb parets metal·litzades que la meva dona em deixava fer servir quan dormíem junts. Els números de cada dia, els que ens donaven la seguretat que tot continuava i que la vida era aquella cosa tan fantàsticament avorrida que passava entre un silenci i l’altre, entre la primera passa en llevar-nos i l’última en anar-nos a dormir. La pau.

          Suposo que em feien proves perquè cada matí m’aixecava amb mal de cap i taques fosques als braços i al pit. La llengua se’m va rebel·lar, va deixar d’insultar-se a ella mateixa i es va tancar en un mutisme exagerat.

Tot de cop, sense avís, em van tornar els somnis. Em devien haver tret les pastilles perquè tot era com abans: el meu univers ple de colors i coses inversemblants on em podia capbussar cada vegada que tancava els ulls. El groc pàl·lid va desaparèixer i vaig sentir que la llengua es movia una mica, com si es despertés. I llavors va passar una cosa encara més extraordinària que els colors. De la boca van començar a sortir-me cintes, verdes, explosives, blaves, sonores, taronges, liles, xerraires i cremant, que es movien soles, s’enfilaven per les parets i foradaven tots els grisos en cerca d’aire. Doncs sí, semblava ben bé que necessitessin respirar, amb urgència i voracitat. L’habitació es va emplenar de gent grisa, amb els ulls esbatanats i les boques obertes. Em va sobtar que les seves llengües no fossin vermelles, la veritat. Vaig obrir els llavis una mica més i vaig deixar que sortissin més cintes, de colors que mai havia somiat. Era divertit. No ho va ser quan em van agafar, em van lligar les mans a darrere i em van tapar la boca. Les cintes però, vaporoses i decidides, continuaven trencant esparadraps grisos. Res no les podia parar. Havien aconseguit esmunyir-se a l’exterior i ara s’acostaven a la gent del carrer, que mirava sense entendre res, se’ls enfilaven a les cames, escalaven esquenes i caps, buscaven obertures, s’esvaïen a dins seu i, al cap d’un instant, sortien a borbollons, núvols de colors purs que ho ofegaven tot:  cabells, ulls, llavis, ungles, roba, fins i tot la llum grisa que els envoltava. Les persones havien canviat en un moment: ja no eren grises. Eren de veritat.

No sembla raonable el que diré però, per un segon, vaig sentir la meva llengua com reia. Sí, sí, tal com havia vist que ho feien els dibuixos animats en les pel·lícules antigues, obrint molt la boca, eixamplant els llavis i sacsejant les galtes. Es petava de riure i sé del cert que, mentre ho feia, es tornava molt vermella, d’un to encès i únic, que mai més ningú seria capaç d’oblidar.

Així va ser com els colors engendrats per una sola llengua van espolsar la pols de sobre el món.