Males herbes

Des del primer dia de viure junts, els dos van saber que aquesta vegada era la bona. Ho havien encertat de ple. Es van mirar amb delit l’immens jardí que s’estenia davant de la casa comprada a mitges, cobert de males herbes ufanoses i assolellades, mentre s’agafaven de la mà amb un càndid sospir de felicitat.

L’endemà, abans que el sol sortís i els socarrimés l’alegria, amb roba de feina i somriures de reminiscències evangelitzadores o post-coitals, equipats amb aixades i rasclons, claus de cotxe i diners del pot d’estalvi, van començar a domesticar el que ja havia esdevingut el seu món. Ell treia les males herbes durant vuit hores al dia i en temporada de pluges, acompanyat d’impermeable i gorra, podia allargar-ho un parell d’hores més. Ella comprava granes, planter, flors, arbustos, arbres i tot tipus d’exemplars vegetals que podia imaginar, trobar i plantar en els buits que el seu home li preparava. Un darrere l’altre, sense fer-se nosa, sense temps ni forces per discutir o compartir, amb activitats perfectament planificades i complementàries, anaven sembrant mandales vives en cercles cada cop més amples. Sort en tenien del jardí, espaiós i amb límits temporals extensibles. A la primavera es multiplicava per dos o, algun mes especialment fecund, per tres, i els enciams, les margarides, la farigola, els pitòspors, els lliris i tota classe d’éssers amb arrels i bona educació prenien el lloc de l’agram, les verdolagues, el trebol, la xicoia i moltes d’altres, menys vistoses i molt més subversives, en el sentit estricte de la paraula.

          Van passar anys rere anys, comptats en canvis estacionals i divergències hortícoles. Els fills es van fer grans i se’n van anar a cuidar els seus propis jardins. A casa només se sentien les pluges, els trons, les sequeres i les fulles tardorenques que queien amb irreversible puntualitat. A poc a poc, ella va començar a recollir tot el que trobava abandonat, a les botigues, al carrer, davant dels contenidors o de les cases dels veïns. Canviava sovint d’ulleres perquè li semblava que el món s’empetitia i perdia precisió. Sentia molta llàstima d’ella mateixa i tenia por que algun dia deixaria de veure les flors estimades. Ell, en canvi, va passar d’un hàbit acomodat, el d’arrencar tot el que tenia una tirada a verd i rebel, a un pànic profund, tremolós i inconfessable, que les males herbes l’acabarien enterrant, com una catifa silenciosa i imparable, a ell i tot el que encara quedava dels seus somnis. No es rendiria però, no acceptaria la lenta metamorfosi vegetal, no es deixaria oblidar. Amb el temps van arribar els bastons i les caixetes amb pastilles brillants, les pauses de descans es van eixamplar i ella, que tenia l’artrosi instal·lada només en els colzes i els dits de les mans, gairebé atrapava el seu home, que a penes s’aguantava sobre els malucs i els genolls adolorits.

          Un dia, abans que sortís el sol que ho acabaria cremant tot, un dels nets que els venia a visitar de tant en tant, més que res per comprovar que l’estat de degradació física fos l’adequat, els va cridar de ben a prop, a tocar de les orelles.

          ―Que no veieu el que feu, per l’amor de Déu? El que tu plantes, ell ho treu. I el que tu treus, ella ho torna a plantar.

          La parella d’avis, geperuts i amoïnats per aquell xicot que trepitjava les herbes sense cap mirament i gesticulava com un boig, van continuar la feina, l’un darrere l’altre. Si alguna cosa havien aprés en tots aquells anys de convivència, era que mai, mai, mai no hi ha temps per ximpleries. Tenien tot un jardí per cuidar. I això sí que no es podia esperar.