CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimarts, 18 de juliol de 2017

Annes

   

Asseguda a l’únic banc que hi ha davant de l’estació de trens, l’Anna sosté a la falda un d’aquells llibres que semblen pesar molt, tancat. La morera del costat fa ombra just sobre la meitat del banc que ha quedat lliure. Té les cames creuades, la cara relaxada i els ulls mig clucs. Li encanta sentir el sol dolç d’octubre, després de tants dies de pluja. Les mans descansen sobre el llibre com dues plomes retrobades. No pensa en res concret i el temps, l’enemic, vigila des d’algun lloc allunyat, invisible i inaudible. Avui no li té gens de por.
Sent el xerric del primer tren que passa i obre els ulls amb curiositat. No és pas el seu. A la porta del vagó, una senyora gran, carregada de bosses de compra, i un noi molt jove, amb la cartera penjada de costat. El noi salta els dos escalons, però en una fracció de moviment es desdiu, es gira i ajuda la dona a baixar. Ella li ho agraeix amb petits crits d’ocell feliç. Aviat l’estació torna a quedar en silenci i l’Anna acaricia la coberta del llibre. És un bon moment per llegir-lo: no li donarà ensurts ni gaires preguntes, perquè ja ho va fer abans, un parell de vegades, la primera quan tenia setze anys. Ara el coneix i sap per on agafar-lo, tranquil·lament i sense emocions, fixant-se més en la roba que porta que no pas en la història que hi ha a sota. Demà parlarà a classe sobre els personatges principals i els adolescents, rebels i indiferents, la tornaran a incomodar, però potser tindrà sort i aquella nena morena, la que s’asseu a davant de tot, tindrà un dia bo i l’escoltarà i, potser, fins i tot li farà preguntes i, entre les dues, qui sap si engrescaran un parell més a interessar-se pel vell escriptor rus. Aquell home tan ple de manies i prejudicis, que en alguns moments de la seva vida aconseguia obrir els ulls i radiografiar els altres humans, i amb això sadollava les pròpies necessitats de tristor i derrotisme. Ves per on, ja ha sortit la mestra... L’Anna es mira el llibre amb tendresa i es recorda als setze anys, romàntica i col·leccionant somnis monocolor, impotent, amb roba massa gastada i grans a la cara. L’havia llegit en un parell de dies, mastegant-lo amb ràbia, com tot, sense donar-se temps a pair-lo. Anys després ja no en recordaria gairebé res, excepte l’escena de la boira, el tren, el suïcidi.
Missatge al mòbil: Potser que vinguis més tard, mare, haig de sortir una estona. Petó.
Se’l llegeix un altre cop, intentant entendre el que no està escrit. Bé. Avui no tenia res més a fer, l’únic projecte era visitar la filla gran, ajudar-la a netejar el pis i l’ànima, si és que ella en tenia ganes. Té un tren cada hora i mitja, més o menys, pot aprofitar aquest lapsus de temps i quedar-se aquí, llegint i deixant que el sol li faci pessigolles. Pot agafar-s’ho com un regal inesperat. El seu home i l’altre fill estan a casa, cadascú amb les seves coses, i no l’esperen fins al vespre. No cal sentir-se culpable, tampoc menysprear aquesta oportuna desviació de la ruta planificada. Fa temps que necessita un parell d’hores a soles, sense presses ni preocupacions, fora del mapa familiar.
Es torna a mirar el llibre i sent que se li fa molt pesat preparar la classe de demà. Ja improvisarà alguna cosa, depèn de com s’ho agafin els nois, els explicarà una cosa o una altra. Feia poc havien fet una altra adaptació d’Anna Karènina, potser algun dels xavals ho hagin vist també. El cine els interessa una mica més que la literatura, a veure si pot trobar-ne un fragment i projectar-lo demà. Somriu satisfeta de la idea que ha tingut i torna a recolzar l’esquena amb mandra i delit. A veure si aconsegueix el final de la pel·lícula, segur que els impactarà. Una mort violenta en un escenari tètric. Els farà recordar les sagues de vampirs i potser pensaran en la vida i la mort, en el sentit de tot plegat. Potser. A ella no li va acabar d’agradar, sap que és molt difícil adaptar una obra de més de cent anys a la sensibilitat actual, amb altres tècniques i en un altre ritme, però pel seu gust li faltava perspectiva, neguit, alguna cosa important. No queda gens clar per què la protagonista es mata. Si no hagués llegit el llibre abans, no ho hauria entès de cap manera. Obre el llibre per la última pàgina, amb curiositat revifada, i pensa que no estaria malament tornar a llegir el final. No n’està segura i s’adona que tampoc s’ha preguntat mai si la mort de l’Anna és necessària o si la causa n’és tan evident com ho sembla a primera vista. Es mata perquè en Vronsky l’abandona o perquè el marit no l’entén? La gent pot pensar en la necessitat de ser feliç, una dona jove, casada per compromís, infeliç o feliç per ignorància, incapaç de distingir entre desig de canvi i amor, entre una persona i totes les altres, o en la necessitat d’evadir per no saber-ne res, per no entendre res més, adormir-se i ja està. Per sempre més. Però qui sap què hi havia al cap de Tolstoi... Una persona golafre de vida, que no para de pecar i de penedir-se’n i de tornar-hi, fins a la bogeria. Boig per massa vida o per massa culpa. Buscant incessablement el sentit de tot plegat, renegant de les pròpies criatures, obra, creences, família, i perdent-se pels camins de la  mesquinesa i la vulgaritat. Per què mata l’Anna? Perquè la moral cristiana exigeix el sacrifici de l’adúltera? Per castigar el pecador Vronsky? Perquè senzillament no sap què fer d’una dona que es rebel·la, d’una dona que no acaba d’entendre? El dia abans de casar-s’hi, el gran escriptor li va ensenyar a la futura esposa, setze anys més jove, els diaris on havia descrit en detall totes les relacions sexuals que havia mantingut amb els seus criats, cosa que sembla que la noia va acceptar i va prosseguir amb una vida buida d’amor, amb un home que es turmentava a si mateix i a la seva família, experimentant amb la seva ànima, assedegada de veritat. Les galtes se li escalfen com més hi pensa.
Missatge: Millor ho deixem per la tarda, mare. Estic una mica enfeinada.
L’Anna es mou una mica cap a la seva dreta. L’ombra li estava tapant les cames i mitja cara. Pensar en Tolstoi l’ha fet perdre aquell meravellós estat de calma d’abans i sent una lleugera irritació contra el llibre i contra ella mateixa per haver deixat que això passi. Una mosca no para de volar en cercles, molt a prop de la cara, i això tampoc no li agrada especialment. Mira l’hora. En vint minuts hi hauria de passar un altre tren. Hi pujaria, aviat començarà a fer fred si el sol passa a l’altre costat de l’estació. Però ara, amb el que li diu, ja no sap què fer. Pensa en la seva filla i no és capaç de recordar la cara que feia quan era petita. Quan tenia un any. O quatre. Qualsevol moment d’abans que tot es precipités. Sap que tenia els ulls més blaus que ara i els cabells més clars. Sap que li agradava menjar amb la mà esquerra per fer-la enfadar i que amagava els pinyols dels raïms sota els coixins del sofà. És estrany que no tingui cap imatge de la seva cara, que sigui seva de veritat i no pas d’una fotografia.
S’havia anat de casa molt jove, massa. L’Anna sabia que no n’estava enamorada, però cap de les dues hauria confessat que se n’anava perquè la casa se li havia fet estreta, massa canvis, massa rutines noves, massa gent que abans no hi era. La mare vivia amb un home que no era el pare i moltes coses eren diferents. Havien llençat els plats ratllats i n’havien comprat de nous. Havien posat cortines i plantes d’interior, d’aquelles que semblen artificials quan se’ls assequen les primeres flors. Quan parlaven entre elles, la mare tenia un altre to, com si algú estès vigilant com fa les vocals obertes i si posa les comes on cal. Els ous ferrats tenien un altre gust i el nen nou deixava ditades en la pantalla de l’ordinador.
Missatge: Ben pensat, potser que ho deixem per un altre dia, si a tu t’és igual. Avui no em va gaire bé.
Quan li va dir que se n’anava, amb presses i sense justificacions, com ara, l’havia abraçat i no havia provat de convèncer-la. Era la seva vida. Diferent de les dels altres. Fins i tot de la de la seva mare. Ara fa anys que es veuen un cop cada tres o quatre mesos, encara que viuen a trenta quilòmetres l’una de l’altra. Cadascuna té la seva feina i la seva família i els seus coixins i les seves nits en vetlla. Però es truquen i parlen i cuiden les parets perquè siguin maques i no intenten foradar-les, ni mirar-hi a darrere. L’Anna prefereix no veure els ulls vermells de la filla i la filla de cap manera no tindria paraules per descriure-li totes les discussions i la soledat i la frustració. Està convençuda que la mare en té prou amb els seus, de problemes. Es limiten a enviar-se senyals de fum, sóc aquí, penso en tu, sé que no estàs bé però tot s’acaba, el bé i el mal, i què podríem fer si no, i on aniríem si no, i què seríem si no.
L’ombra ha acabat de cobrir el banc i l’Anna tanca el llibre amb un gest espantat. Tot de cop està tremolant. Fa molta fred ara. Què breus que són les tardes d’octubre. Encara ha de preparar la classe de demà. Anna Karènina. I Vronski. I Karenin. I fer que els nens entenguin de què va la vida i de què va l’amor i per què la mort. On deu haver anat el dia i el sol.
S’aixeca i camina al voltant del banc, cada cop més ràpid. Es frega les mans i comença a córrer. Entra en calor, una calor com una onada, sincera i brusca i inesperada. A veure, tampoc està tan malament com deu pensar la seva filla. Cada dia se sent més lliure. Cada dia les cordes que l’amarren a la quotidianitat s’afluixen. El primer marit i el pare es van morir, fa molt. L’un darrere l’altre. Llavors ella havia pensat, o potser només havia somiat, que la vida ja no tenia sentit i que era millor desfer-se’n. Però hi havia els fills, encara no prou grans. Ells no li havien demanat que els portés en aquest món i ara eren responsabilitat seva. Encara que, pensant-ho bé, els fills potser mai no són prou grans per a una mare, mai no et pots desdir completament de la responsabilitat que agafes de manera completament irresponsable. Però ara ja no sent això com un pes. Ara ho sent tot com si fos un globus que deixa anar el llast prescindible i es va enlairant cap a un cel obert i ple d’esperances o potser només buit del tot, el que ve a ser el mateix, de fet. La llibertat. Sempre havia cregut que la llibertat era poder escollir i, després, decidir. Escollir entre una taronja i una poma i menjar-te la que has triat. Escollir entre la soledat i la companyia. Entre la vida i la mort. Quedar-te amb qui vas escollir, encara que t’hagis equivocat. També deien que es pot escollir entre el dolor i l’alegria, però ella això no ho havia aconseguit mai. Si cas alguna vegada havia pogut escollir entre el dolor i l’absència d’aquest. I fins i tot això només li sortia bé en comptades ocasions i li costava molt. Esforços, temps, energia, salut física i mental. Ara era diferent: a poc a poc, algú, no sabia qui, ja havia escollit per a ella, potser cansat de veure-la tan dubtant de tot. Cada dia se sentia més lliure. Éssers estimats havien mort. D’amics gairebé no li’n quedava, al llarg dels anys i les distàncies s’havien esvaït. Els fills estaven pràcticament invisibles, seguint cadascú el seu camí i trampejant els seus propis obstacles. El seu home, molt bona persona, s’anava acomodant a una existència grisa i lenta, i la relació guanyava temps i pols. Les il·lusions es feien tan primes que, a vegades, costava de trobar-les abans que es fes de nit un altre cop. Els lligams s’anaven desfent i ella, estranyament, ja no tenia tanta por com abans. A vegades sentia impaciència. D’altres intentava rebel·lar-se’n. I la majoria, només es delia per un bocí de pau, com l’ombra d’una morera que ho cobreix tot, sense preguntar-se si això és bo o dolent.
Missatge: Perdona’m, mare. No estic bé. M’he anat de casa per uns dies. Ja en parlarem. Ara no, si et plau.
No sap com ha arribat a tocar de la via. A l’estació no hi queda ningú més i pensa que potser avui ja no passarà cap més tren. S’ha perdut entre la seva vida i la de l’altra Anna i el temps s’ha anat, ves a saber on. Què inútils li semblen totes aquestes cabòries, què poc que signifiquen comparades amb un segon de sol, amb la pell calenta i escoltant com passa l’aire. Tanca els ulls i, pesat com una llàgrima, el llibre li cau de les mans i rodola fins a la via. En algun lloc, darrere les boires dels vespre, se sent un xiulet. És el tren. Encara en faltava un. L’Anna es mira el llibre. Es mira l’ombra del tren que endevina a prop. Sent com el terra vibra sota els seus peus. Podria baixar a la via. Podria anar-se’n.