Tempesta

         

          Havia començat com una remor llunyana, amb batecs d'àrtic, aixecant les quatre fulles seques de la vorera i fent estremir les que encara quedaven als arbres. Era primera hora del matí i encara teníem les parpelles enganxades i les ments frenades, però la notícia ens va fuetejar sense miraments: la nena havia desaparegut des del dia abans i els pares, familiars, amics, professors, veïns, coneguts i desconeguts demanaven compartir l'angoixa i la cerca. La policia, com tantes vegades, semblava distant i desconcertada. A mesura que passaven les hores, les xarxes s'emplenaven de veus i llàgrimes. El vent feia volar matolls i l'aigua queia com si volgués esborrar qualsevol petjada, per més amagada que fos. A la tarda encara ningú no en sabia res. La incertesa cremava per dins i tots teníem els dits i els ulls cansats. L'espera només contemplava ja la confirmació del mal. Una altra vegada. Una altra desgràcia. Tothom imaginava escenes que no volia veure, tothom preparava frases que no volia pronunciar. La família emetia senyals cada vegada més dèbils, com més forta era la tempesta que s'havia girat al seu voltant. Amb la nit van arribar els llamps  i els trons. Les fulles, embogides, van abandonar les branques, en un suïcidi col·lectiu i apocalíptic. La foscor va engolir diàlegs, temors, esperances i ulls enfebrats. Ningú va dormir aquella nit.

          L'endemà va baixar a poc a poc, dolorosament quiet, amb passes i branques trencades.

          La notícia que havien trobat la nena, en un poble sense nom ni glòria, viva i sencera, fins i tot amb un somriure sorneguer als llavis, ens va agafar encara entre llençols rebregats i freds. N'hi va haver que, després d'una nit tan llarga i abans de prendre el cafè, es van sentir d'alguna manera estafats. Què passava ara amb tot el seu dolor? On posar-lo? Alguns es van quedar palplantats, sense saber què fer amb els braços, com quan vols regalar una abraçada i se t'aparten i et quedes crucificat com un pallasso innocent i avergonyit, ofegant el crit que t'esqueixa el pit per dins i que voldria dir que eres tu el que necessitava l'abraçada i eres tu el que havia perdut l'esperança i eres tu el que estava perdut.