Estiu a Brasov

 

El vestit vermell, potser amb un estampat de flors, els cabells recollits i els braços com ales desplomades, movent l’aire de manera desordenada i rítmica. Corre, s’enfila sobre els testos de la terrassa, s’inclina sobre la barana, agita una bossa de plàstic. Definitivament, està ballant. Una coreografia estranya, maldestra i tan alegra que sembla trista. Està lluny, en una de les moltes terrasses que s’encaren al sol com poden. Desapareix, hi torna més tard, amb un vestit blau i amb un paper blanc a la mà, la mateixa dansa. Torna a desaparèixer, torna a sortir, vestit verd i manta vermella sobre el cap, torna a ballar. Cada cop mou més els braços i menys les cames. Els seus braços son forts, els moviments criden.

Em pregunto si saltarà. És una setena o vuitena planta. Em pregunto si hauria d’avisar algú. Ella entra al pis. Ja no en surt. Al cap d’una estona, un colom s’asseu a l’arbre de la seva terrassa. Sembla que no hi ha res a témer.

 

El tren és com un forn. La gent entra i busca el seu seient, amb cares vermelles i mirades enrabiades. Ella porta els cabells recollits en una cua massa alta, pantalons massa curts, samarreta massa estreta, sabatilles de color de rosa i es queixa de tot el que li ha passat durant les vacances. Ell seu davant d’ella, és calb, porta pantalons pirates del mateix color de rosa i parla sovint pel mòbil. Al cap de mitja hora tothom sap en detall els diners que li deuen els clients per les peces de segona mà que els instal·la com si fossin noves. És baixet i la suor li regalima per sobre la panxa. I, de cop, el veig que s’aixeca, s’asseu al costat d’ella, li agafa la mà i l’hi fa un petó. Així, com si res. Com si ho fes cada dia. I ella riu com si rigués cada dia.

Em pregunto si, en algun moment de la seva vida, sabran reconèixer la sort que tenen.

 

A mig camí acostumo comprar-me una ampolla d’aigua, en una d’aquelles botigues petites i fosques, on tenen de tot. Avui hi ha un noi a dins, parlant amb la venedora. No deu tenir més de vint-i-pocs, ella. Quina mala cara, que t’ha passat alguna cosa. Sí, se m’ha mort la mare. Estàs de conya. Penses que es pot fer conya amb una cosa així. No fotis. Com ha passat. Va anar a treballar a Itàlia, com cada any, i en tornar, se li va gangrenar la cama i la hi van haver de tallar i... No aguanto més. Surto sense comprar-ne res.

Em pregunto si era veritat o no. La noia no reia. El noi havia rigut al principi, després la veu se li havia tornat petita.

 

 

El primer dia que la vaig veure la vaig batejar: la senyora Mig-pas. A primera vista semblava la típica àvia que camina tan a poc a poc que sembla que no es mou. D’aquella edat indefinida que, amb sort, tenim les dones quan passem dels 70. Anava mudada, amb pantalons clars i brusa conjuntada, amb barret marró i bossa en bandolera. Va trigar vint minuts a fer uns 10 metres. Vaig sentir compassió, empatia, por. L’endemà, a la mateixa hora, la senyora Mig-pas hi tornava. Aquest cop em vaig fixar que el barret era blau, del mateix color que la bossa, un model diferent del del dia abans. La seva cara no mostrava tristesa. El tercer dia, i tots els altres, la vaig veure, sempre a la mateixa hora, caminant a mig pas els 40 metres fins al carrer i tornant, sense presses, ni paraules, sempre mudada, sempre diferent.

Em pregunto d’on treu la força per no renunciar. I ja no sento gens de por.

Es fa difícil saber si la pluja ha parat del tot o encara no. Per sota els arbres continua caient aigua i els bancs, impertorbables, com guardians d’absències fugisseres, estan molls. En tot el parc només es veu un noi. Amb mig cap rapat i jaqueta de pell, mira d’un costat a l’altre, desorientat. Decideix seure al primer banc, sense fixar-s’hi. Es queda quiet, la mirada tremolosa, les gotes de pluja sobre les mans. Sosté el ram de flors, embolcallat en un paper lluent, cap amunt, com un trofeu que no es mereix.

Em pregunto quant trigarà la noia. Em pregunto si hi arribarà. Em pregunto quan tornarà a ploure.

 

 

La ciutat és gran, però els parcs la fan propera. Sempre m’assec a un extrem del banc. És la meva manera introvertida de deixar la porta oberta. Avui s’hi acosta una senyora gran, amb una veu suau, que costa de sentir. Porta mitges, barret d’estiu, arracades d’or amb pedres blaves i un anell a joc. Fa frases llargues i correctes, li agrada parlar. En té prou d’algun interrogant i d’una mirada atenta. Qualsevol pregunta senzilla enceta històries d’una vida plena. Però buida. Més de 40 anys sense fer amics a la ciutat dels parcs. Un germà com a suport, ara paralitzat. I tan maca que n’és, la ciutat. I tants viatges, i tants somnis. Cada matí s’esforça per sortir de casa: si caic, com a mínim que caigui al carrer, on em veurà algú.

Em pregunto quantes senyores es queden assegudes en una cadira, al costat de la porta, sense forces, ni ganes de sortir, a la ciutat dels parcs.