Escates

 

1

De petita, les escates no se li notaven gens.

Tenia la pell tan fina que les ombres la travessaven, amb botes enfangades, sense adonar-se’n. Però per dins, ella les sentia totes, les esgarrapades, els cops, les pluges, els gestos que li esqueixaven la cuirassa. Va aprendre a mossegar-se la llengua i a empassar-se les llàgrimes. Tampoc no servien per res.

La mare va ser la primera en fixar-s’hi. Quan la banyava, l’aigua lliscava per sobre seu en línies paral·leles, com si fos de vidre. Va començar a fregar-la cada cop més fort, i la sacsejava quan la veia tancar els ulls. Per què plores, digues, eh? Què et passa? Cada nit, abans de portar-la al llit, des d’abans que la nena pogués parlar, la sacsejava i la fregava, i la tornava a fregar i a sacsejar, amb una fúria sorda. Per què plores?

Amb el temps, la mare es va estovar, o potser només es va cansar, o potser la nena va fer-se gran. Les llàgrimes es van evaporar més de pressa, sense ulls vermells, ni ganyotes de dolor. El patiment, encara no domesticat, es va amagar ben endins, aprenent dissimular, i aquesta seria la lliçó més important de la seva vida.

De la mateixa manera que el seu cos agafava volum i la seva ment es modelava, les escates s’endurien i feien més mal. Per fora només se li veia l’epidermis seca, tibada, anònima. Però cada vegada que algú la tocava, les escates s’enlairaven com un núvol de pols, provocant un dolor que li separava els ossos i la carn. Havia provat d’explicar-ho però ningú no ho entenia. Quina imaginació aquesta noia, deien. Quines manies. Li giraven l’esquena i se n’anaven, rient. Els riures també fan mal. Els riures tenen una ressonància que fa vibrar les escates, com una ràfega de vent entre fulles de l’any passat. El dolor continuava, impossible de parar abans que s’acabessin els ecos.

Va entendre aviat que els altres no eren com ella. Que les escates no cobrien tots els cossos o, que si ho feien, aquestes devien ser toves i amables i la gent no patia per tenir-ne. Les seves es tornaren més rígides i la transparència infantil va donar pas a un color canviant, opac. Ara es banyava sola i va aprendre com vestir-se: com que les escates més grosses li tapaven els pits i el pubis, no costava gaire dissimular-les. Les mitjanes, les que li pujaven pels malucs i les espatlles, quedaven igualment amagades sota la roba. Per sort, les de les mans, peus i cara s’havien quedat translúcides, com quan era petita, i podien passar per gotes de suor. El dolor que sentia quan algú la tocava no havia disminuït, tot el contrari. Intentava viure sense que ningú la veiés, sense parlar ni escoltar, sense mirar ni demanar mirades. L’únic objectiu era passar desapercebuda i intocable. I cada dia aprenia més maneres d’aconseguir-lo.

Fins que un dia, sola al mig del carrer, es va parar, forçant-se a esperar. A veure què passaria. Va sentir com la gent lliscava pel seu costat, i les seves siluetes la travessaven sense fer-li mal. Per fi podia prendre’s un descans i respirar fondo. El seu cos havia ordenat les escates i s’havia acabat transformant en un mirall perfecte, on els altres éssers vius es reflectien, rebotaven i continuaven el camí, sense adonar-se’n de res. La seva vida començava a ser més fàcil.

 

2

Fins el dia ú del mes tretzè de l’any tres mil ú no hi va haver cap incidència. Gairebé s’havia acostumat a la invisibilitat i a la llibertat que aquesta li donava.

Aquell dia va passar el que havia de passar: els ulls de color tempesta se li van clavar abans que ella pogués entendre que havia deixat de ser invisible. Que, en aquell moment i en aquell lloc, algú l’havia descobert. Havia travessat la seva disfressa perfecta, ara totalment inútil, i s’hi havia quedat, en una situació gens previsible. I ara què. El cor se li va parar, la pell se li va eriçar, preparada per recordar el dolor, els dits van començar a tamborinejar ritmes d’alerta. I ara què. Es mou, s’hi queda, s’escapa, calla, crida, dissimula o què. Les opcions giraven embogides al seu voltant, sense donar-li temps d’atrapar-ne cap. L’única cosa que no es movia en aquell vertigen eren els ulls de color tempesta del noi. Emmarcats en una total absència del dolor.

Al cap d’un moment, o potser un any, o deu, la noia va trobar el seu cos translúcid, despullat, reflectit dins dels ulls grisos, i era tan blanc com abans, com quan tot feia mal i tot podia morir. Va continuar mirant, més a dins, amb ganes de veure’s com era de veritat: va descobrir-se unes petites taques, com núvols de sucre, enganxades a les puntes dels dits i, mentre es preguntava què devien ser, aquelles protuberàncies agafaven consistència i forma, i començaven a moure’s, primer maldestres, després més regulars, a batzegades alegres, cada cop més ràpides, vibrants com els colibrís.

Ja no li’n quedava cap, d’escates. El cos tan blanc que semblava translúcid havia deixat de fer mal. Havia deixat de fabricar disfresses. Havia deixat d’amagar-se i patir. Ara estava cobert d’una miríada de plomes blanques.

 

3

Dins dels ulls de color tempesta va quedar per sempre més la imatge de la noia tímida, que un bon dia va obrir les ales i se’n va enlairar, deixant enrere traces de somriures i felicitat.