dissabte, 13 de març de 2021

Un nou món

 


Fa tant que no surt de casa que no recorda el color de les finestres vistes per fora. Son grises. Les finestres, vol dir. Grises, opaques, iguals. No s’hi pot veure res, darrere.

Recorda l’àvia, que es va apagar a poc a poc, al llit alt, de quan era jove, els coixins d’espígol, els ulls que recollien el cel. També recorda els primers matins, la silueta de la Mar, els braços dolços, els cabells foscos a contrallum, el somriure. I la distància. I els somnis separats.

Recorda la petita aranya que va fer niu a la finestra de la cuina, un teixit blanc, la Mar va xisclar, quin fàstic, ell es va estovar en veure els ous petits i transparents, i l’aranya corrent com boja d’un costat a l’altre, i ell netejant la finestra gairebé sense mirar, i en acabar, tornar a veure l’aranya, ja quieta, mirant-lo, sola i trista, al mateix lloc.

 La Mar fa temps que ja no hi viu, al pis, el gat que s’enfilava al balcó cada vespre fa dies que no es sent. L’aranya se’n va anar la setmana passada. Tot de cop s’adona que ja no sent ni la parella del tercer, han deixat de discutir-se en algun moment donat, no sap quan, ni el noi de l’altre costat del carrer, el que tocava el piano de nou a onze, ni el camió d’escombraries que sacsejava els vidres quan passava. Ara mateix no recorda què ha passat amb la radio. La televisió i la internet havien fallat gairebé al mateix temps, però i la ràdio. L’escoltava sovint, sobretot en quedar-se sol, li feia companyia i li agradava riure sense saber per què, només perquè els de la ràdio ho feien i tot semblava real i divertit i tot passarà aviat i encara hem tingut sort, ara apreciem les coses petites, la vida, la soledat... Quan va callar la radio.

Només recorda les finestres, cada cop més tancades. Així i tot, reflecteixen el sol, els núvols, els arbres que es mouen i cruixen, els edificis fràgils i el pol·len, que a vegades s’escola entre l’aranya i el seu niu desert i puja en espirals al mig de la cuina, a l’alçada dels ulls, concentrant la por del contagi i l’alegria de l’oblit.

Per fora, totes les finestres es veuen iguals. Grises. Opaques. Fredes. Planes. Buides.

No hi ha ningú al carrer.

Una filera de formigues, que no es veu on comença, ni on acaba, ocupa el carril de la dreta, tot sencer, formant una massa negra que vibra a una velocitat hipnòtica. Vistes de lluny, diries que només son l’ombra d’un animal prehistòric, immòbil i inquietant.



Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.