Agost, setembre, octubre, novembre, desembre, gener i febrer

 

La Dúnia havia comprat el pis del carrer de davant de la platja pensant que allà trobaria els seus somnis. Però els últims temps hi feia molt de sol, massa. La calor li fonia els músculs i la voluntat. L’únic que la distreia del desig d’evaporar-se era el mar. Sentir el mar, tocar el mar. Quan ni això no l’ajudava, anava al pis i s’estirava a terra, amb l’orella enganxada al gres. El gres era un substitut de l’aigua. La feia oblidar la forma exacta del passat. Li descomprimia les temples del xivarri del dolor. Podia empetitir-se, enlairar-se i vagarejar per paisatges inexistents. Podia descansar.

Va veure les cycas un matí, aviat, quan l’aire encara es deixava respirar. Dins d’uns testos blancs, al costat de cap al mar, tres terrasses per sota de la seva. Eren petites però el seu verd esquitxava fresc la boirina matinera. No va ser fins al cap d’una setmana que li va passar pel cap, com una mosca molesta, el pensament que en aquell pis, el de les palmeres nanes, només hi anaven turistes, cada dia uns altres, famílies amb fills adolescents, parelles morenes, joves cridaners. No li molestaven pas, el soroll s’esmorteïa amb el moviment de les onades i la xafogor de la nit. Però alguna cosa l’havia posat en guàrdia. Encara no sabia què era, en donava la culpa al mal de cap pre-menstrual o als missatges tèrbols que l’ordinador degotava de tant en tant.

Cap a finals d’agost, quan a l’edifici es van començar a baixar persianes, lligar tendals i endreçar mobles de vímet, es va il·luminar, o enfosquir, segons com: si aquell pis, tres terrasses per sota el seu, només servia per lloguers turístics, què passaria a l’hivern? Ara encara veia algú abocant-hi el gel d’una copa o una ampolla d’aigua massa calenta. Què passaria però a l’hivern, amb les cycas, si no hi anava ningú. Bah, foteses. Segur que a l’agència ja ho tenen pensat. Potser llogaran el pis per tot l’any. O s’emportaran les palmeres cap a un lloc on les puguin cuidar. Hi havia tantes solucions, que era perdre el temps pensar qui les regaria. Al quedar-se sola, s’havia tornat molt susceptible, mal-fiada, deien les amigues, segurament amb raó.

Al setembre el sol va afluixar, com cada any. Els dies es van escurçar i, a poc a poc, ella va tornar a la feliç rutina de les caminades llargues, els dinars-sopars, les pel·lícules de la 2 i els llibres sense acabar. Les amigues ja no la pressionaven gaire i, fins i tot, gaudia d’aquest abandó, que setmanes abans hauria definit com trist. La platja s’havia relaxat també, mandrejant entre posidònies migratòries i gavines de cop callades. La vella figuera del passeig feia una olor divina. Els grills s’havien tornat bojos i ella patia quan els sentia cantant a ple pulmó. Tan a prop del mar, beneits. Afanyeu-vos a buscar un lloc on passar l’hivern.

A l’edifici, ella era l’única que s’hi havia quedat després d’acabar la temporada de vacances. De tant en tant, per algun pont, s’obrien un parell de finestres més i uns pocs veïns, els que durant l’estiu havien tingut el pis llogat, es saludaven en veu alta, per espantar el silenci que començava a fer pudor de resclosit. A finals d’octubre, amb l’arribada de les pluges i la tramuntana, -oh, el mar, mirall de núvols màgics, oh, el mar de tardor- van deixar de venir. Ella sortia a la terrassa i es mirava les dues palmeres, tres pisos per sota el seu. Feia temps que no hi veia ningú. Les plantes començaven a tenir alguna branca groga, però això era normal, és el que fan a la tardor. Devien haver patit una mica per falta d’aigua, però ara, amb les pluges, es recuperarien de seguida. Li preocupava el fet que no se les haguessin emportat. Que les haguessin deixat allà soles, a la intempèrie. Fins quan. Per què. Les amigues amb les quals n’havia parlat, s’havien ofès, amb rialles petites i punxegudes, com els copets a l’esquena, ui, sí, va, dona, no siguis així, què t’importen dues plantes, com si això fos el teu problema, o com si fossin éssers vius, va, vinga. Éssers vius, deien. Com si fossin. Havia deixat de trucar-les, havia rebutjat els intents de contacte posteriors i havia donat de baixa l’internet, total per què, una despesa inútil, com si no tingués res millor a fer que estar pendent dels humans que es passen la vida parlant de coses que ignoren.

Al contrari del que havia pensat, que s’hi acabaria acostumant, al mar fosquejant, a les pèrdues i a la supervivència, cada dia es sentia més angoixada. No era pas la soledat, aquesta la tranquil·litzava, era la sensació de tornar al principi de tot: els somnis s’havien complert i se n’havien anat, el cercle estava tancat, no tenia res per oblidar, tampoc per desitjar, tot el que havia viscut estava acabat. Era tot i era res. Ara, que ja no tenia ningú que li digués que s’havia de distreure, sortir de casa, oblidar-se’n, començar de zero, és quan finalment es sentia lliure. Lliure de plorar, si així tenia ganes, o de riure i cantar, com una criatura, sense motiu. O de morir. Ara sí que podia admetre, sense por, l’alegria d’haver viscut. Amb dolor i amb somnis trencats, amb passió i cicatrius. Potser la vida ja era passat. Potser ara tocava descansar.

Va arribar desembre i va deixar de ploure. L’hivern es perfilava a l’horitzó, sec i confús. Les puntes de les palmeres es tornaven cada dia més grogues. La Dúnia sortia cada pocs minuts a comprovar com la mort els empaitava, tancades dins el seu espai inaccessible i anònim. Havia provat de fer passar una mànega fins a la terrassa de baix, sense aconseguir-ho. Havia trucat a totes les agències, a veure si trobava la que tenia el pis en custòdia o propietat. Només va acumular ràbia i arrugues: era impossible fer arribar l’aigua a les plantes abandonades.

Uns dies abans de Nadal, tot es va accelerar. El fred i la sequera torturaven les petites cycas sense descans. La Dúnia s’havia aprimat tant que no aconseguia treure’s la fred dels ossos ni a la nit, sota una muntanya de mantes. Passava els dies arraulida en una cadira a la terrassa, amb la mirada fixa en els dos testos blancs. No se’n podia oblidar ni un minut. Amagada darrere una capa de superstició instintiva, intentava no mirar directament les fulles seques, que encara protegien entremig una ombra de verd. Pensava que si no les veia mortes, no ho serien. Ja no tenia cap idea de com salvar-les. Només li quedava la seva mirada, cada cop més buida, enganxada a la possibilitat de la vida. Les amigues feia temps que no trucaven. Ningú no venia a cuidar les plantes. El mar dormia sota un vidre indiferent. Cada matí de gener, la Dúnia i les palmeres s’acomiadaven en silenci, sense saber qui se n’aniria primer.

 

I llavors, un bon dia, a principis de febrer, sense avís ni ovacions, van arribar els pelicans.

El cel es va emblanquir en un segon, tapat per una simfonia d’alades. Eren immensos i volaven sense fer cap soroll. Se li va posar la pell de gallina i es va fregar el ulls amb els punys, mai havia vist pelicans en aquest poble, mai havia vist enlloc tants pelicans. Segurament desapareixerien d’un moment a l’altre. Només devien ser un somni.

Però s’hi van quedar. Van aterrar de manera ordenada a les terrasses, com si aquí fos casa seva. Alguns van portar branquetes i palla i van abrigar els testos. D’altres van anar a buscar aigua als rius i la van deixar anar amb compte sobre les plantes gairebé mortes.

Els pelicans no se’n van anar fins que les cycas van treure fulles noves i la Dúnia va tornar a riure i a cantar, amb desacords infantils. Llavors sí, se’n van enlairar, van pintar el cel de rosa-esperança per un segon i van desaparèixer, a poc a poc, com el vapor del carrer de davant de la platja a l’estiu.