Parella d'enamorats

      -        Estava xafardejant per la finestra quan els he tornat a veure. Cada dia passen per aquí. Tots dos elegants, vestits de gris blavós i amb bufandes blanques. M’ha estranyat veure’ls caminant separats, però he pensat que potser al matí s’havien discutit i encara estaven enfadats. Ella semblava avorrida. Ell gesticulava de manera estranya, aixecant les espatlles, movent el cap amb força d’un costat a l’altre i fent una petita inclinació. Quan ho feia es parava. Tot plegat era una mica ridícul. Al final he pensat que devia ser alguna mena de ritual. Ella no li feia gens de cas. Cada vegada caminava més ràpid, intentant allunyant-se’n. Ell se li acostava fins a una distància prudencial i tornava a fer aquell ball. Cada vegada que ella es movia, ell la seguia. Cada cop més accelerat, com en una pel·lícula de Charlie Chaplin. Quan ha arribat al final de la tanca, ella se n’ha anat. Em pensava que ell la seguiria però s’ha quedat parat. Sense moure ja res. Amb el cap cot. Un minut. Dos minuts. Tres minuts llargs. Cap moviment. Semblava tan trist. Quan s’ha decidit a obrir les ales, ha volat en una altra direcció, diferent de la què havia agafat ella. Crec que havia acceptat la seva mala sort. Són uns tudons molt macos, mare, però avui m’han fet pensar en com s’assemblen a nosaltres...