Vellesa?

Les coses es fan velles a poc a poc. És difícil fixar-te en el moment en què alguna cosa o persona s’ha fet vella. Jo, en canvi, recordo perfectament el dia que la meva pell va deixar de ser jove. No sé quin any era, jo en devia tenir una mica més de quaranta. Vaig despertar en una habitació d’hotel amb el sostre alt, mobles elegants i dues finestres molt grosses. Donaven directament al carrer, però per sort hi passava molt poca gent. Entre les dues finestres hi havia un d’aquells miralls d’estil antic, oval i amb el marc daurat. No podies acostar-te a la finestra sense passar per davant del mirall. Havia passat la nit plorant. I sentia els ulls pesats i el cap espès. Però en veure’m al mirall és quan em vaig espantar: els ulls quasi no se’m veien, al seu lloc havien quedat dos plecs quasi cecs enmig d’una cara inflada que no era la meva. Havia passat moltes nits plorant abans. I mai la meva cara no havia canviat tant. Mai no m’havia durat la inflor fins al matí. Em vaig tapar com vaig poder amb els cabells i em vaig esmunyir al bany, on vaig passar una hora llarga rentant-me amb aigua freda. A poc a poc, cap a migdia, els ulls em van començar a sortir de dins d’aquella massa deforme i pàl·lida.

Vaig entendre que la meva pell s’havia fet vella. No estic segura si jo hi era, a dins, o aquell dia havia sortit a fer algun encàrrec.