Fantasmes

 

Ningú no li toca els cabells. Ningú no li acaricia les galtes. Ningú no li escalfa les mans. Ningú no ensuma les històries de la seva pell. Ningú no emplena els silencis del seu cap. Ningú no escolta les seves passes, a la nit. Ningú sap quin és el seu ocell favorit, ni quins plecs li surten al voltant dels ulls quan riu.

D’ençà que viuen junts, dubta cada cop més de la seva existència. Se n’han anat els colors fa temps i l’aire pesa com un sostre massa baix. Les parets s’inclinen cap endins i les ombres s’escurcen. Potser en algun moment s’ha adormit i ha somiat una vida que no era la seva. Potser tot ha estat només un somni.

Quan dormen els fantasmes, es pregunta.

Al mirall, la seva imatge s’ha anat esvaint, a poc a poc. Només hi queda una taca imprecisa d’humitat.

L'ocell

 

Devia tenir tretze anys.

Em vaig marejar mentre mirava la pantalla des d’una de les files del mig, fosques, xafogoses i pestilents. No sé quina pel·lícula feien. Els tres mosqueters o alguna per l’estil. Prou atractiva com per fer-nos anar, a mi i a la meva millor amiga, al cinema més cutre de la ciutat. Vaig tenir el temps just per sortir i deixar-me caure al mig de la vorera. M’havia passat el mateix altres vegades, sabia que necessitava aire i estirar-me. Al costat, la gent caminava tant de pressa que no podia distingir si estava dins de la pel·lícula o fora. Em vaig desmaiar.

Recordo la cara de la dona, sí, tants anys després, encara recordo aquella cara que no he tornat a veure mai més. Fina i blanca, molt blanca. Amb cabells negres i ben pentinats. Una senyora. És el que vaig pensar, mentre ella em tocava la cara i les meves oïdes deixaven de xiular i els colors es tornaven a separar. Una senyora, com treta d’una pel·lícula de cavallers. Ella parlava, una veu elegant com tota ella, i la meva amiga li contestava per mi. Jo només tenia control sobre la meva mirada. No recordo el que deia, només recordo que em va portar a l’hospital i allà em vaig passar tres setmanes llargues com només ho son a l’adolescència.

Feia vida de malalta en una sala amb molts llits i llençols esparracats de tant rentar, aguantant proves i exàmens com una persona gran i rient d’amagat de la gavina que robava el menjar que la meva mare em feia guardar a l’ampit de la finestra. Reia d’amagat, perquè als tretze anys ja sabia que a casa nostra no sobrava el menjar i que la mare havia d’esmorzar menys per portar-me una mica d’embotit barat o un tros de pa encara calent. Reia d’amagat, perquè a l’hospital les famílies dels pacients els havien de portar menjar de casa i lliscar un bitllet dels estalvis d’emergències a la butxaca de les infermeres, perquè si no, no ens haurien pres la temperatura cada dia, ni ens haurien donat totes les medecines que ens tocaven, ni ens haurien canviat mai els llençols o els pijames. Reia d’amagat, perquè la mare apareixia cada dia amb els ulls inflats, en tornar de la feina i abans d’anar a buscar la meva germana, i jo sabia que a ella no li hauria fet gens de gràcia que jo em rigués, perquè en aquella mica d’embotit de soja hi havia hores de cua al carrer, davant la botiga, amb les cames cansades, el cap a punt d’explotar i la gent que empenyia i renegava i sobrevivia. Tampoc li hauria fet gràcia que ningú es rigués, perquè aquells dies el meu pare s’havia anat de casa per segon cop i ella guanyava massa poc i els veïns eren molt xafarders i les dones de la seva generació s’haurien mort abans de confessar que les havien deixat. Sabia que només podia riure d’amagat perquè la meva mare odiava la gavina. Se li veia la ràbia als ulls quan la feia fora. Tota la ràbia. Tota la ràbia d’un dolor massa temps contingut.

El pare m’ho havia preguntat, un dia abans de desmaiar-me, potser. Ens havia fet seure, a mi i a la meva germana, que només tenia set anys, però era igual, l’escenari era el que hi comptava, tot havia de ser formal i seriós. I exculpatori, cosa que vaig trigar més de trenta anys a entendre.

Noieta, tu ja ho has vist. Hi he tornat, ho he provat, ja ho has vist. Es dirigia a mi, mentre la meva germana devia jugar amb una de les seves nines. No la renyava. Tampoc la mirava. Només em mirava a mi, intensament, amb els ulls atents i els gestos amples. Cada dia hi ha crits i crits i més crits, ja ho veus. Diga-m’ho tu, noieta, faré el que tu em diguis. T’ho prometo, el que em diguis.

I jo estrenyia els llavis i provava de sentir-me orgullosa, perquè jo era la filla gran, perquè el pare m’ho preguntava a mi i a ningú altre, perquè el pare faria el que jo digués. Tenia ganes de plorar, però estrenyia fort els llavis i mirava la boca del pare, que parlava amb tanta confiança i tanta tristesa i tant egoisme. Però jo encara no sabia que allò era egoisme. Jo era massa petita fins i tot per entendre la paraula egoista. En aquell temps, creia que egoistes eren els nens que no volien deixar el bolígraf que els hi sobrava a un altre nen que no en tenia.

Mirava la boca del pare i els seus ulls tan tristos i l’únic que volia era que tot s’acabés i pogués anar-me’n i amagar-me sota la taula del menjador, darrere les estovalles llargues i planxades, allà on guardava Lo que el viento se llevó, pispat de la biblioteca dels grans. Envejava la meva germana que només estava per la seva nina i en qui el pare ni es fixava.

No va acceptar un fluixet El que tu vulguis, pare, ni els meus ulls esquius, ni les espatlles encongides com dos signes d’interrogació. Em va insistir i insistir, fins que em va treure el que volia sentir.

Sí, millor que te’n vagis.

Recorda que t’ho he preguntat, eh? Recorda-ho. Me’n vaig perquè tu m’ho dius, noieta. Ho faig perquè tu m’ho demanes, ho veus, oi? Tu mateixa ho has vist. Ho he provat i no me n’he sortit. És pitjor que abans. Cada dia crits i més crits. No s’hi pot viure amb la teva mare, noieta. Ho he provat.

Sí, pare.

 

Anys després, en devia tenir divuit o dinou, me’n vaig anar de ca la mare, jo també. Vaig buscar el pis de la meva tia, era on vivia llavors el pare. Aquell dia, ell ja no em va dir que no s’hi pot viure amb la mare: quan jo em vaig ensorrar i li vaig dir que no podia més, que no tornaria amb ella mai més, que prefereixo casar-me amb el primer home que em vulgui o matar-me abans de tornar a casa seva, aquell dia el pare em va dir que allò eren bestieses de nena petita, que la mare era la millor de totes les mares del món, que teníem molta sort de tenir-la i que tranquil·la, que aviat em passarà la rabieta i veuré que no hi ha ningú que m’estimi i em cuidi millor que ella. I jo somicava i l’implorava, deixa’m quedar amb tu, no et faré nosa, ara soc gran, aniré a la universitat o treballaré i només vindré de tant en tant, però deixa’m quedar, pare, no m’hi facis tornar, si et plau, pare, si et plau.

 

Recordo molt bé la cara blanca d’aquella senyora que em va recollir del terra brut de davant del cinema cutre i em va portar en taxi fins a l’hospital. Mai més no me l’he tornat a trobar. Mai he sabut qui era. L’he recordat avui.

 

Aquest matí un ocell petit s’ha donat un cop contra el vidre de la terrassa. No era un pardal, tenia el bec llarg i les plomes fines, d’un gris clar. S’ha quedat estabornit a terra. L’he aixecat a la barana i m’he quedat esperant. Se li tancaven els ulls i les cames no l’aguantaven. Cada cop s’encongia més. Ja ho havia vist això abans. No podia deixar de mirar-lo i crec que jo també m’anava encongint. No volia veure-ho. Tampoc me’n podia anar. D’alguna fondària de la meva por, no sé com, m’ha sortit una veu falsa, unes paraules matusseres, ets molt maco, sí, i tant que sí, ets molt maco, obre els ulls, mira el cel, i tant que sí, ja et trobes millor, i ets molt maco, i tant que sí... I sé que costa de creure-ho, però l’ocell ha tornat a obrir els ulls i semblava que em sentia perquè ha girat una mica el cap. Després d’uns minuts ha tancat el bec i ha obert les ales. Una mica més tard ha volat fins a la primera branca, a tocar la terrassa. M’he quedat amb ell una hora o més, fins que s’ha recuperat del tot i ha volat cap a dalt.

Llavors he respirat fort i, no sé per què, m’han vingut a la memòria aquella senyora misteriosa que, fa molts anys, es va preocupar per mi, i aquella noia fràgil que devia ser jo als tretze anys, quan els meus pares s’acabaven de separar per segon cop, i m’agradaven les novel·les de dones valentes i les pel·lícules de mosqueters, i em sentia feliç perquè aquella senyora tan guapa em va veure, es va parar, em va aixecar de terra i em va portar a l’hospital.

Escates

 

1

De petita, les escates no se li notaven gens.

Tenia la pell tan fina que les ombres la travessaven, amb botes enfangades, sense adonar-se’n. Però per dins, ella les sentia totes, les esgarrapades, els cops, les pluges, els gestos que li esqueixaven la cuirassa. Va aprendre a mossegar-se la llengua i a empassar-se les llàgrimes. Tampoc no servien per res.

La mare va ser la primera en fixar-s’hi. Quan la banyava, l’aigua lliscava per sobre seu en línies paral·leles, com si fos de vidre. Va començar a fregar-la cada cop més fort, i la sacsejava quan la veia tancar els ulls. Per què plores, digues, eh? Què et passa? Cada nit, abans de portar-la al llit, des d’abans que la nena pogués parlar, la sacsejava i la fregava, i la tornava a fregar i a sacsejar, amb una fúria sorda. Per què plores?

Amb el temps, la mare es va estovar, o potser només es va cansar, o potser la nena va fer-se gran. Les llàgrimes es van evaporar més de pressa, sense ulls vermells, ni ganyotes de dolor. El patiment, encara no domesticat, es va amagar ben endins, aprenent dissimular, i aquesta seria la lliçó més important de la seva vida.

De la mateixa manera que el seu cos agafava volum i la seva ment es modelava, les escates s’endurien i feien més mal. Per fora només se li veia l’epidermis seca, tibada, anònima. Però cada vegada que algú la tocava, les escates s’enlairaven com un núvol de pols, provocant un dolor que li separava els ossos i la carn. Havia provat d’explicar-ho però ningú no ho entenia. Quina imaginació aquesta noia, deien. Quines manies. Li giraven l’esquena i se n’anaven, rient. Els riures també fan mal. Els riures tenen una ressonància que fa vibrar les escates, com una ràfega de vent entre fulles de l’any passat. El dolor continuava, impossible de parar abans que s’acabessin els ecos.

Va entendre aviat que els altres no eren com ella. Que les escates no cobrien tots els cossos o, que si ho feien, aquestes devien ser toves i amables i la gent no patia per tenir-ne. Les seves es tornaren més rígides i la transparència infantil va donar pas a un color canviant, opac. Ara es banyava sola i va aprendre com vestir-se: com que les escates més grosses li tapaven els pits i el pubis, no costava gaire dissimular-les. Les mitjanes, les que li pujaven pels malucs i les espatlles, quedaven igualment amagades sota la roba. Per sort, les de les mans, peus i cara s’havien quedat translúcides, com quan era petita, i podien passar per gotes de suor. El dolor que sentia quan algú la tocava no havia disminuït, tot el contrari. Intentava viure sense que ningú la veiés, sense parlar ni escoltar, sense mirar ni demanar mirades. L’únic objectiu era passar desapercebuda i intocable. I cada dia aprenia més maneres d’aconseguir-lo.

Fins que un dia, sola al mig del carrer, es va parar, forçant-se a esperar. A veure què passaria. Va sentir com la gent lliscava pel seu costat, i les seves siluetes la travessaven sense fer-li mal. Per fi podia prendre’s un descans i respirar fondo. El seu cos havia ordenat les escates i s’havia acabat transformant en un mirall perfecte, on els altres éssers vius es reflectien, rebotaven i continuaven el camí, sense adonar-se’n de res. La seva vida començava a ser més fàcil.

 

2

Fins el dia ú del mes tretzè de l’any tres mil ú no hi va haver cap incidència. Gairebé s’havia acostumat a la invisibilitat i a la llibertat que aquesta li donava.

Aquell dia va passar el que havia de passar: els ulls de color tempesta se li van clavar abans que ella pogués entendre que havia deixat de ser invisible. Que, en aquell moment i en aquell lloc, algú l’havia descobert. Havia travessat la seva disfressa perfecta, ara totalment inútil, i s’hi havia quedat, en una situació gens previsible. I ara què. El cor se li va parar, la pell se li va eriçar, preparada per recordar el dolor, els dits van començar a tamborinejar ritmes d’alerta. I ara què. Es mou, s’hi queda, s’escapa, calla, crida, dissimula o què. Les opcions giraven embogides al seu voltant, sense donar-li temps d’atrapar-ne cap. L’única cosa que no es movia en aquell vertigen eren els ulls de color tempesta del noi. Emmarcats en una total absència del dolor.

Al cap d’un moment, o potser un any, o deu, la noia va trobar el seu cos translúcid, despullat, reflectit dins dels ulls grisos, i era tan blanc com abans, com quan tot feia mal i tot podia morir. Va continuar mirant, més a dins, amb ganes de veure’s com era de veritat: va descobrir-se unes petites taques, com núvols de sucre, enganxades a les puntes dels dits i, mentre es preguntava què devien ser, aquelles protuberàncies agafaven consistència i forma, i començaven a moure’s, primer maldestres, després més regulars, a batzegades alegres, cada cop més ràpides, vibrants com els colibrís.

Ja no li’n quedava cap, d’escates. El cos tan blanc que semblava translúcid havia deixat de fer mal. Havia deixat de fabricar disfresses. Havia deixat d’amagar-se i patir. Ara estava cobert d’una miríada de plomes blanques.

 

3

Dins dels ulls de color tempesta va quedar per sempre més la imatge de la noia tímida, que un bon dia va obrir les ales i se’n va enlairar, deixant enrere traces de somriures i felicitat.

 

 

Un nou món

 

Fa tant que no surt de casa que no recorda el color de les finestres vistes per fora. Son grises. Les finestres, vol dir. Grises, opaques, iguals. No s’hi pot veure res, darrere.

Recorda l’àvia, que es va apagar a poc a poc, al llit alt, de quan era jove, els coixins d’espígol, els ulls que recollien el cel. També recorda els primers matins, la silueta de la Mar, els braços dolços, els cabells foscos a contrallum, el somriure. I la distància. I els somnis separats.

Recorda la petita aranya que va fer niu a la finestra de la cuina, un teixit blanc, la Mar va xisclar, quin fàstic, ell es va estovar en veure els ous petits i transparents, i l’aranya corrent com boja d’un costat a l’altre, i ell netejant la finestra gairebé sense mirar, i en acabar, tornar a veure l’aranya, ja quieta, mirant-lo, sola i trista, al mateix lloc.

 La Mar fa temps que ja no hi viu, al pis, el gat que s’enfilava al balcó cada vespre fa dies que no es sent. L’aranya se’n va anar la setmana passada. Tot de cop s’adona que ja no sent ni la parella del tercer, han deixat de discutir-se en algun moment donat, no sap quan, ni el noi de l’altre costat del carrer, el que tocava el piano de nou a onze, ni el camió d’escombraries que sacsejava els vidres quan passava. Ara mateix no recorda què ha passat amb la radio. La televisió i la internet havien fallat gairebé al mateix temps, però i la ràdio. L’escoltava sovint, sobretot en quedar-se sol, li feia companyia i li agradava riure sense saber per què, només perquè els de la ràdio ho feien i tot semblava real i divertit i tot passarà aviat i encara hem tingut sort, ara apreciem les coses petites, la vida, la soledat... Quan va callar la radio.

Només recorda les finestres, cada cop més tancades. Així i tot, reflecteixen el sol, els núvols, els arbres que es mouen i cruixen, els edificis fràgils i el pol·len, que a vegades s’escola entre l’aranya i el seu niu desert i puja en espirals al mig de la cuina, a l’alçada dels ulls, concentrant la por del contagi i l’alegria de l’oblit.

Per fora, totes les finestres es veuen iguals. Grises. Opaques. Fredes. Planes. Buides.

No hi ha ningú al carrer.

Una filera de formigues, que no es veu on comença, ni on acaba, ocupa el carril de la dreta, tot sencer, formant una massa negra que vibra a una velocitat hipnòtica. Vistes de lluny, diries que només son l’ombra d’un animal prehistòric, immòbil i inquietant.

La platja

 

Caminant cada matí d’estiu, a la mateixa hora, per la platja encara neta i callada, acabes coneixent totes les guarderies de peixos camuflades entre posidònies, l’ordre d’arribada dels vigilants de bicicletes aquàtiques, els atacs de gana de les gavines adolescents i, fins i tot, la forma de les petjades dels que, com tu, prefereixen la pseudo-soledat marina a la soledat estancada del dormitori. No acostumen ser gaire més interessants que tu mateix. Tampoc no acostumen confirmar-te’n o infirmar-te’n l’opinió. La curiositat superficial que fa que us mireu els peus o els barrets en creuar-vos només satisfà la necessitat que, des d’una certa distància, ningú pogués pensar que ets l’únic que passeja sol per la platja.

Però hi ha un personatge que sí que t’obliga a parar en sec, gairebé ensopegar, i, fins i tot, dubtar si contestar-li el bon dia, sorollós i efusiu, amb el qual es planta davant teu, o seguir amb el teu caminar ple d’una profunda buidor.

Aquest personatge –que fa un parell de setmanes de juny que me’l trobo, amb puntualitat premonitòria– em va agafar per sorpresa els primers quatre dies. El cinquè ja el tenia encabit en una categoria força definida, un problema psíquic i, per sort, inofensiu, família que el porta fins a la platja cada matí i l’hi deixa fins a l’hora de dinar, ulls clars i banyador estampat amb dibuixos hawaians. Aquesta explicació, reconec que una mica simplista, em va permetre tornar a la meva soledat no compartida sense penedir-me’n i ignorar-lo amb obstinació. Vaig començar a deixar passar el seu sorollós i efusiu bon dia igual que si fos el crec d’un tros de petxina ja esquerdat. Ell va continuar passejant el banyador hawaià i el bon humor no contagiós, sense fer cas dels malcarats que no li contestaven, pescant amb mirades llargues alguna frase d’un turista despistat i donant cops de peu a pilotes imaginàries que li xutaven amics invisibles. De tant en tant, amb un ritual complicadíssim, amagava la gran motxilla negra que duia sempre a l’esquena darrere un pilonet ridícul de sorra i, mirant a tots els costats, com un ànec a dalt d’un penya-segat, es tirava al mar. Hi tornava en menys d’un minut, tremolant i amb el blau del ulls encès d’un orgull que el sobrepassava. Victòria, semblava que cridava tot ell, mentre dels llavis només li sortien esquitxos d’aigua salada barrejats amb vocals potents: bOn dIAAA...

Vaig tornar-hi passat l’estiu, amb una setmana de vacances que em permetia recuperar la soledat estancada i desitjar amb tota la superfície del meu cor una altra soledat, idèntica però diferent, que acompanyi les meves passes sobre la mateixa platja, on res havia canviat i la brisa mandrejava igual que al principi d’estiu. El primer dia, entre els pocs caminants i esquivant muntanyes d’algues que ja no amagaven res, ni la pudor de la seva descomposició, m’hi vaig creuar quatre vegades amb la mateixa dona. Duia un bikini estampat en colors vius i tenia una manera curiosa de caminar, a gambades curtes i dubitatives. La tercera vegada no vaig girar el cap en direcció contrària, pretenent que el paisatge de la dreta s’acabava de transformar en una arribada massiva de naus extraterrestres. Vaig aguantar la mirada fixa endavant i, de cua d’ull, vaig comprovar que efectivament el bikini era estampat amb motius hawaians i que no lligava gens amb la seva cara, arrugada i pàl·lida sota un barret ridícul, amb llaç rosa. La quarta vegada, sense voler, vaig apressar el pas mentre buscava desesperadament una direcció natural cap a on mirar. Llavors vaig sentir, com una ombra vacil·lant, un minúscul bon dia. Em va sorprendre tant que gairebé em paro. Després de titubar un parell de segons, vaig poder redreçar-me i recuperar l’equilibri de la indiferència. Però el fet que aquella dona -que en el meu cap ja havia classificat, jubilada o a punt, divorciada o vídua, amb fills grans o sense, frustrada i decebuda per absolutament tot i tothom- m’hagués saludat amb aquell bon dia, perdut i sense substància, però un bon dia necessitat d’amor i companyia i resposta, al cap i a la fi, em va deixar tan tocat que vaig haver d’abandonar corrents la platja en direcció al xiringuito on podia meditar sobre l’extraordinari fet mentre em refrescava el cervell amb ajuda d’una cervesa neutralitzadora. El perill ja havia passat, vaig pensar. Res més lluny de la realitat. De camí cap al punt de salvació em topo amb l’home inofensiu i sorollós que el juny havia aconseguit ignorar i gairebé oblidar. Em saluda com a un vell conegut, amb el seu propi bon dia i se’m tira a sobre, en un intent -nascut frustrat- d’abraçar-me. No cal dir que vaig fugir cames ajudeu-me fins a l’última terrassa de la platja.

Les sorpreses encara no s’havien acabat. Al cap de mitja hora de mindfulness i cerveses rehabilitadores, vaig veure passant per la vora de l’aigua una estranya parella que gesticulava molt i parlava en veu massa alta. Ell reia amb una veu de campana i ella explicava no sé què d’una amiga que s’havia jubilat i se n’havia anat de casa seva. Tothom es girava per mirar-los, evidentment. Els dos duien banyadors amb estampat hawaià.

 

No cal dir que, cada dia de la setmana de setembre que vaig passar al poble de la platja, em vaig trobar amb la nova parella, parlant alt, rient i saludant tothom amb un bon dia sorollós, exagerat, feliç i doble. A més a més, als dos els havien sortit uns manyocs de plomes blanques a les espatlles, que s’estremien a cada pas i que les gavines miraven incrèdules i mortes d’enveja. La meva soledat va deixar de fer pudor d’estancat i, en tornar a la feina i a la vida de cada dia, em vaig sorprendre fregant-me les espatlles de tant en tant, com si esperés trobar-m’hi algun petit plomall. Fins i tot, en la meva via de redempció a la senzillesa, vaig començar a riure més.