dimarts, 6 d’octubre de 2020

Música negra

 

Al principi parlava una llengua tan correcta que feia sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo, no es diu pas així, noi, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.

Com que no era pas curt, va entendre aviat que per integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells durant els primers anys, havia de semblar-ho. Curt, vull dir. I dir pistatxos en lloc de festucs. I fer servir l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré a baix, tros d’inútil.

Un cop passat el xoc de descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o sigui un immigrant normal, callat, imbècil i suat, va decidir que ho podia fer. Que viure tranquil s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negre. Això per fora. Perquè per dins, cada pas que feia l’acompanyava de notes musicals. Primer caçades, després apreses de memòria i, molt aviat, inventades. Havia tancat les orelles a les paraules ordinàries i es movia seguint la seva pròpia banda sonora. La música sortia d’un altaveu amagat entre els seus gens vagabunds i l’acompanyava a tot arreu, l’animava, el protegia, el feia sentir príncep o cérvol o elf o núvol o monòlit.

Es va fer gran, els cabells de negre se li van tornar blancs, l’esquena de negre es va encorbar, les mans de negre es van transformar en feixos d’algues descolorides, que de tant en tant remullava dins del mar, alimentant-les amb onades. Dins seu, la música no va parar mai de créixer. Simfonies que re-ordenaven el món i l’embolcallaven en somnis.

En morir-se, el van enterrar dins d’una caixa anònima que van col·locar sobre una lleixa de poca categoria. Només era un immigrant com tants altres, pobre i trist, van dir, i ningú hi va pensar mai més. Des de dalt del campanar de l’església, ell va continuar rient per sota el bigotet de negre mentre tocava la campana en harmonies que cap blanc era capaç de sentir.


Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.