divendres, 6 de març de 2020

L'home més feliç del món


En Joan no s’hauria imaginat mai de la vida qui el trucaria al telèfon fixe de casa seva a les vuit del matí del primer dilluns de febrer.
–Senyor Joan, és vostè mateix, oi, feia la veu, entre nerviosa i afirmativa. Soc la Dolça Maria, oi que em coneix–. Després d’una pausa breu i un hehehe forçat, la veu de la presentadora més famosa de la televisió nacional va continuar, sense esperar resposta–. Em diuen que és vostè l’home més feliç del món, ha sortit primer a les estadístiques de, d’això, ja ho sap, ho diuen toooots els experts, eh, senyor Joan, quina alegria, oi, oi, senyor Joan, oi que n’és, de feliç, si ja m’hi poso jo també, només de trucar-li, sí, sí, ara no, digues-li que truqui, jo que sé, ara no, no se me’n vagi, senyor Joan, que avui tinc toooot el temps per vostè, vinga, senyor Joan, es posi una camisa bona que el cotxe ja està a punt d’arribar, clar, home, el vull aquí, al plató, sí, sí, de se-gui-da.
Així va començar tot. O toooot.
Al principi, en Joan s’ho va agafar en broma, i tant que soc jo, no m’heu vist lo feliç que vaig, no em falta de res, tinc dues cames i dos braços, què més em fa falta, eh. Li feien gràcia els ulls oberts dels que treballaven a la tele o als diaris, des dels més coneguts als fulls que només sortien dos cops a l’any. El passejaven com a un senyor de veritat, als seients de darrere de cotxes grans amb vidres foscos i li oferien cafè o galetes mentre s’esperava. Les entrevistes començaven i acabaven sempre igual: els presentadors, fosos d’amor i amabilitat a l’inici, s’enfadaven, perdien els estrips i es transformaven en bèsties mal educades, humiliats, convençuts que els prenia el pèl i que ja tenia l’exclusiva signada. L’odiaven. En Joan aixecava les espatlles i se n’anava, a peu o en bus.
Al cap de pocs dies, en veure que encara el trucaven contínuament, d’instituts, del govern, de onegés, de associacions de tot tipus, i que els veïns del barri el saludaven d’aquella manera, com si ja no el coneguessin, com si fos un dròpol de ciutat, li va marxar el somriure i, rascant-se el cap, va sentir que alguna cosa el molestava. Així no era cap broma. Algú havia escrit alguna cosa en algun lloc d’aquells que només es veuen si tens un telèfon mòbil i semblava ser que la cosa anava sobre ell. Deia que havien fet no sé quins estudis i que havien trobat que en Joan era l’home més feliç del món. De tot el món. I hi havia babaus que s’ho prenien seriosament.
En Joan va decidir desendollar el telèfon. L’irritaven les cares de la gent que es giraven i parlaven entre ells en veu baixa i callaven de cop quan se’ls acostava. Els pocs que li dirigien la paraula ho feien per preguntar-li, de manera insistent i maldestra, sobre el seu secret. El seu suposat secret. Com s’ho feia o què li havia passat per convertir-se en l’home més feliç del món. Alguns li ho preguntaven amb curiositat, d’altres amb enveja o ironia, fins i tot amb malestar. Com si ell en fos culpable. Com si li hagués tocat la grossa i ells reclamessin la seva part. Com si fos una mala persona. I això sí que no ho acceptaria.
Quan a en Joan li van començar a tocar allò que no sona, va deixar de sortir de casa. En veure que així tampoc el deixaven tranquil i que gent estrafolària hi parava els cotxes o les motos davant, fent soroll i llençant per terra llaunes de cervesa i bosses de patates, i es quedaven xerrant i rient i bevent fins que es cansaven, a vegades ben tard a la nit, al final va baixar les persianes de totes les finestres i es va quedar ben quiet al menjador, fent veure que no hi era. Va intentar entretenir-se mirant la tele o escoltant la radio, però cada dos per tres sortien tertulians imbècils cridant i opinant sobre la seva suposada felicitat, com hi havia arribat, que si era genètic o adquirit, que si era un boig o un il·luminat, que si era la soledat o la llibertat, ves a saber, tot era xerrameca i ell n’era el pretext. La seva fotografia i el seu nom estaven per tot arreu. Per tant va deixar també de mirar la tele i escoltar la radio. El menjar de casa se li anava acabant, mai havia pensat en fer provisions, mai havia cregut que ho necessitaria, i cada cop estava més prim i més apagat. Ja no es dutxava, ni es canviava de roba, ni trucava a ningú dels vells amics. Quan se li van acabar les pastilles per la pressió, va entendre que no podia continuar d’aquella manera. Havia de tornar a agafar les regnes de la seva vida. Havia de convèncer a la gent que s’equivocaven, que ell no era l’home més feliç del món, que s’havien confós. Que el deixessin estar.
Per tant, va buscar la roba de diumenges, se la va posar, va menjar l´últim terrós de sucre que li quedava i va decidir actuar.

Al cap d’un parell de mesos, quan fora ja no quedava ningú i les televisions l’havien oblidat, la seva germana va venir a veure si li feia falta alguna cosa. Aquest home, ara que era tan feliç, ja no es recordava ni de la família, ves per on. Va trobar en Joan estirat sobre el cobrellit, ben vestit i amb una nota a les mans. Tapant-se el nas, la dona va agafar la nota, es va posar les ulleres i la va llegir, en veu tan alta que va fer moure la campana de l’església: 
Ara sí que soc l’home més feliç del món, imbècils.





Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.