El fotògraf

 

S’havien conegut de petits. Ella era la nena de les galtes pigallades, el nas vermell i dues trenetes esquifides. Ell era un marrec callat i miop, que feia veure que no li importava no tenir amics.

S’havien tornat a trobar a la universitat, ella amb els cabells estarrufats i tenyits de blau, i ell amb una càmera penjada sempre al coll. S’havien enamorat i havien compartit milions d’instants. Milions de petons. Milions de vides.

I ara.

Ara ella té les parpelles morades, li costa respirar i els cabells li blanquegen els solcs de la cara. No el reconeix. Ni recorda res. S’està morint.

Però ell sap per a què ha vingut. Amb gestos solemnes i tendres, obre la maleta i comença a treure fotografies, una per una. Mira, la dels mitjons, sempre et queien. I aquesta, del colom que et volia robar l’entrepà. I el ninot de neu, recordes? El banc on ens vam fer el primer petó. El primer fill. El primer pastís de cireres amargants. Els guants de llana vermells. Les petjades a la sorra. El vent que se t’enduia el barret.

 

Al llit, la vella moribunda ha desaparegut. Només hi queda una noia de cabells blaus. Somriu.