dimarts, 21 de maig del 2019

Fent veure


Porto un temps,
força llarg ja -diria que vaig començar el setè dia després del big bang-,
que faig veure que visc.
Ho faig amb convicció i disciplina,
soc un bon aprenent, em diuen.
Moc les mans,
les parpelles,
els somriures,
les paraules,
les frustracions
i les últimes plomes que queden enganxades a la meva esquena,
com fulles seques d’hivern.

Ho fas molt bé, em repeteixen,
i jo aixeco una mica el cap
i bufo fort
per fer veure que respiro
i que estic content.
(Ningú observa que l’aire només surt
i que a dins gairebé no en queda.)
Obro la boca i executo perfectes pantomimes amb els llavis;
o m’agafo els ulls, els poso el morrió i els passejo
per sobre els paisatges de més a prop, ensumant elogis hipòcrites;
cada matí a les vuit m’arrossego les cames cap a l’eterna pujada
i en torno una hora després, fent veure que
és suor el que em brilla a les galtes;
em poso les ulleres
i les programo per no moure’s
mentre algú assaja davant meu paraules boniques i transparents
que -tots dos ho sabem- ja ha assajat, davant el mirall, la nit abans.

Faig coses d’aquestes.
De tant en tant xoco amb alguna altra campana girada al revés,
i ens allunyem, espantats per la falta de so,
no fos cas que l’altre s’adoni
del buit que amb prou feines contenim a dins.

El més estrany és que funciona. Ningú es queixa.
El més estrany és que durin tant aquestes campanes girades al revés
i que cada dia se’n trenquin tan poques.



2 comentaris:

  1. Extraordinari. Prosa poètica. De la solitud i la incomunicació: de la relació amb la parella (o nul·la relació).
    Sobre el que els altres esperen d'un.
    I hi ha troballes literàries molt maques, com "...les frustracions
    i les últimes plomes que queden enganxades a la meva esquena,com fulles seques d’hivern..." o "...m’agafo els ulls, els poso el morrió i els passejo
    per sobre els paisatges de més a prop, ensumant elogis hipòcrites..."

    ResponElimina

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.