divendres, 31 de gener de 2020

El silenci


Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula.

Les nenes ni ho deuen haver notat. Mai havia parlat gaire. Les despertava amb un petó al front, o amb una carícia a la galta, més tard, quan van créixer i van començar a mirar-la, interrogants i cruels, com tota la mainada. Trobaven la roba neta sobre la cadira de l’habitació i les sabates al costat de la porta. A la cuina, cada dia els esperava una torrada per cadascuna, amb melmelada de maduixes, els dilluns, els dimecres i els divendres, i de préssec els dimarts i els dijous. El cap de setmana tocava xurros o cookies de xocolata, qualsevol cosa que el pare o l’àvia haguessin portat, i tothom seia a la taula i somreien i s’empassaven l’esmorzar de pressa i sense mirar-se els uns als altres.
Des que van néixer, les nenes van ser la seva il·lusió. De fet, després d’allò que va passar, que ningú sap del cert què va ser, les nenes ho eren tot. La raó de llevar-se cada matí. A vegades, en veure els ulls vermells de la mare, callaven i es miraven entre elles, sense fer preguntes, ja eren grans, ho entenien tot, sabien de què anava allò, coses de pares, normals, no te n’has de preocupar, no has vist quina cara que té la senyo algun dia, va, no siguis tonta, els grans tenen coses rares, sí, tens raó, són raros. Passaven els dies i passaven els anys.

Ella reia cada cop menys, parlava menys i continuava sense cridar, sense queixar-se, sense protestar, sense esperança que res canviés. S’emmirallava i es veia les parpelles, morades, les sentia pesades, tibant-li la mirada cap avall, alguna vegada li va passar pel cap d’operar-se, fins i tot va buscar el telèfon, a veure, medicina estètica, mira, n’hi ha unes quantes, de clíniques, doncs sí, feien lífting de parpelles, de pits, de galtes, tantes coses... Va penjar al tercer ring i es va convèncer a ella mateixa que era el destí, el que no volia que tirés cap allà, que per què caram s’hauria de gastar els diners, qui caram es fixaria en les seves parpelles i què caram aconseguiria fent-s’ho.
No havia estat mai de parlar gaire, tot el contrari. Li agradava escoltar. Seure en un vagó de rodalies, tancar els ulls i sentir històries. Vigilar les nenes al parc, amb un llibre a la falda, de lluny, sense renyar-les si feien pastissets de fang o s’embrutaven els mitjons blancs. Mirar les parelles joves que passejaven com si la mort no existís. Entrar en la vida dels altres. Sortir de la seva. Oblidar-se’n.

Feia anys, molts anys ja, havia tingut una amiga. De les típiques amigues de tota la vida, de l’escola, de les que se suposa que saben tot de tu. Ja no recorda quan i perquè van deixar de veure’s. La vida, diuen. Potser sí, la vida. O potser entendre que l’amiga no sabia res d’ella. Que no la preocupava no saber-ne res. Que només la necessitava atenta i muda. Van deixar de trobar-se, només quedaven ombres que apareixien de tant en tant, esbossos de trucades per Nadal o per als aniversaris, tot bé, quant me n’alegro, hem de quedar, eh, aquest any ho farem, hem de trobar el moment, nena, va, que ens hem de posar al dia, com t’enyoro...
Tampoc no recorda quan va deixar de parlar amb la seva mare. Devia fer temps. O potser no tant. L’havia cuidat com a una altra filla. Fràgil, insatisfeta, sempre rondinant, fent-la sentir culpable de tots els seus mals. Ella ignorava els retrets i les queixes, hi tornava cada dia, l’obligava a sortir i menjar i mirar el mar. Li portava infusions exòtiques i plantes amb flors i li explicava milers de vegades coses senzilles que la mare no recordava mai. A poc a poc va deixar de portar-li plantes, d’explicar-li coses i d’anar-la a veure. Els retrets no van canviar. De fet, res va canviar. Cadascuna tenia la seva pel·lícula i la seva realitat, des de sempre. Paral·leles. Els reflexos que a vegades creuaven l’espai entremig eren pàl·lids i xerricaven. Fins que van acabar desapareixent del tot. Van deixar de trucar-se, de veure’s i, durant períodes gradualment creixents, s’oblidaven l’una de l’altra.

Llavors hi va haver aquella mena de terrabastall d’emocions, incontrolable i sobtat, que ho va arrossegar tot i va fer que la gent s’hi fixés i en parlés durant un parell de dies: potser alguna de grossa va passar amb el seu home, o potser va ser el deixar la feina, o aquella tristesa que dormia dins seu durant mesos i, de tant en tant, sense avisar, ressuscitava amb urpes acabades de llimar. Ningú ho va saber, el que havia passat. Ningú ho va preguntar. Les nenes creixien, els somriures duraven menys i ja no els agradava anar al parc, ara passaven el dia tancades a l’habitació o al bany. El silenci s’apoderava de la seva vida i la pols l’hi acompanyava.

Malgrat tot, un dia es va aixecar tota decidida: va tapar els miralls del pis, va treure de l’armari el vestit car, el que no havia dut mai, en espera d’aquell gran sopar romàntic que no arribava, va renegar perquè no podia pujar la cremallera, el va tirar a les escombraries, va agafar el cotxe, va anar a la botiga i en va sortir amb cinc, de vestits, tots del mateix estil antiquat i tendre, va tornar a casa, es va preparar un Campari Orange amb suc de veritat i va agafar l’agenda de telèfons. Durant una hora es va dedicar a trucar a tots els números. A tothom. A l’amiga de feia anys, a la mare, als dos germans, al marit, al lampista, a la companyia d’internet, als antics amics, amants o coneguts; va deixar missatges de whats app al grup de mares de l’escola, al grup de família, al grup de veïns de l’edifici, al grup amb qui havien fet el viatge al Marroc i al gestor del banc. Va intentar iniciar una conversa amigable i optimista amb tothom que li va contestar. No va demanar ajuda, no va parlar d’ella, no va dir que s’estava morint per dins i que no podia més.
Devia ser un mal dia, perquè tothom tenia feina, estava de baixa, no podia parlar o no la recordava. Algun la va engegar de mala manera. Evidentment, ningú no podia quedar. Els més ben educats no tenien temps, estaven corrent, perdien el tren, algú els reclamava o la cobertura se n’anava, quin greu, torna’m a trucar d’aquí uns dies, potser sí, a veure, i sobretot, sobretot, cuida’t... Es va emplenar el got amb més Campari, oblidant-se d’afegir-hi suc, i va deixar el mòbil a la taula. Va mirar al seu voltant, amb atenció, amb molta atenció, buscant alguna cosa, qualsevol cosa que li fes tornar la il·lusió. Tot el que sentia era un espai buit, no gaire gros, un buit petit i mediocre, dins d’una butllofa a punt d’explotar, res més, ni dolor, ni tristesa, ni ràbia, només el buit. Vulgar i incolor, com un xiclet gastat.

Des d’aquell dia no ha tornat a parlar. De fet, potser ni pensava, potser no tenia res a comunicar. Intentava viure de puntetes, sense moure coses, sense molestar ningú. Vivia en silenci, per dins i per fora. La gent no se n’adonava. Ja abans era força paradeta, no se l’entenia quan parlava, tenia una veu grisa i apagada, que no s’explicava. Ella lliscava pels carrers, cada cop més transparent, cada cop menys real. Quan va deixar de parlar, els pocs que s’hi van fixar van respirar alleugerits, mira que bé, eh, com es posen les coses al seu lloc, sense necessitat de fer res, ni metges, ni tractaments, veus, tan nerviosa que era abans, tants drames, te’n recordes, mira ara que tranquil·la que va, que bé tot, sort que s’ha acabat, ara se la veu bé...

Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula. Cinc mesos i trenta dies que ningú no l’ha trobat a faltar. Fa molt més que ningú no l’ha sacsejat i no l’ha pessigat i no li ha cridat fort, a l’orella, desperta’t, soc aquí, què et passa, et necessito. Que ningú no s’ha adonat que dins seu els secrets s’han fet pedra i la pedra s’està esquerdant i que no hi queda aire.
Les nenes estan a l’habitació, mirant vídeos al mòbil i criden quan obre la porta. Fora. Fora. Ves-te’n, mare, vaaa.
Els braços se li han tornat forts, com la pedra. No les vol matar, no els vol fer mal. Només salvar-les dels monstres. Del futur. Del passat. Dels secrets que ningú vol saber.

Darrere seu queda sang i els crits morts. Silenci. Sempre silenci. El cotxe, la clau, l’accelerador, no passis de cinquanta a l’hora, el pont sobre l’autopista, el fre de mà, el cel buit a sobre, no té aire, no pot respirar, tot pesa, tot fa mal, cotxes que passen volant per sota, volen, volen, potser allà baix hi ha alguna cosa que no sigui dolor. Que no sigui buit. Que no sigui res.

Al cementiri, la mare somica, queixant-se com sempre, agafada del braç del fill gran. Hi ha gent, molta gent, cares sorpreses, peluixos i espelmes blanques, crisantems i mans fredes i mirades indignades.
Que sabies alguna cosa, tu? Com ens ha pogut fer això, com, com ha pogut?
Calla, mare. No veus que la gent ens mira. Què collons mireu, eh, què. Era boja, boja del tot. Quan contesta, estrenyent els llavis, se li escapen gotes de saliva entre els pèls del bigoti i se li inflen les petites venes del nas.
Qui s’hauria imaginat, qui s’hauria pogut imaginar... una dona tan tranquil·la, tan intel·ligent... no, no en tenia ni idea, no sabia res... què vols dir, malalta, no, home, no, si vaig parlar amb ella fa poc... sí, per telèfon, ens trucàvem sovint... o no, no ho sé del cert quan, ara mateix... potser me la vaig trobar al carrer, però vam parlar segur, ho recordo perfectament, i tant que sí, quina desgràcia, quina desgràcia, pobra gent...
Tu que hi tenies més tracte, li vas veure algun senyal, oi que no... jo tampoc... quin desastre, pobre home, com s’ho deu passar, mira’l, quina tristesa... sí, les nenes, les nenes pobrissones, s’hagués matat ella, si era boja, però les nenes, les nenes... sí, noia, ningú ho hauria dit, al poble els coneixíem molt, sempre ens la trobàvem, a ella i a les nenes, sobretot... no sé, a ell no el vèiem gaire... pobre home, pobra família... sí, sí, ja ho veus... aquestes coses passen, no hi ha res a fer, noia, res de res.

Res de res.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.