La bossa de mà

Per primera vegada a la vida, el sol final d’una tarda plujosa ha coincidit amb un moment sense néts, sense roba per rentar, sense l’endemà per cuinar, sense queixes, ni retrets, ni culpes de cap mena. No dubta ni un segon en saber el que farà. Massa temps que ho estava esperant.

Va de dret a l’armari del dormitori, l’obre, hi recolza una cadira i s’hi enfila. A la lleixa de dalt de tot, la mà impacient troba la caixa de seguida. La baixa amb el cor saltant d’alegria com un ocell alliberat. La col·loca amb cura sobre la vànova de ganxet que cobreix el llit on van morir moltes dones i on ella va parir els tres fills i totes les nits estèrils, en dolor i resignació. Retarda el moment d’obrir-la, com si fos la porta d’algú estimat, i l’amanyaga amb dits calents i tremolosos, sense tocar la capa de pols que la protegeix. Llisca les mans i els records a un mil·límetre per sobre la caixa de cartró envellit i el món torna quaranta anys enrere, en aquell matí d’estiu, a les Rambles, amb sabates de diumenge i el primer fill adormit al cotxet, núvols de cotó fluix i la bossa, la meravellosa bossa de color taronja, entronitzada al mig de l’aparador, i el desig, i la certesa, i l’esperança, i tota la vida davant seu. Sabia que algun dia trobaria un moment i un lloc per portar-la. Ho sabia.

Obre la caixa i els ulls s’abracen amb força a l’objecte que l’havia esperat tant de temps, amb paciència i amor. Avui anirà a passeig i portarà la bossa de color taronja.

Mentre la treu, i els somnis esbufeguen, la pell taronja es desprèn en escates fines com la soledat, i s’enlairen, i s’enganxen a les mans suades, i emplenen el terra i el sostre de color i borrissol de somnis. Després de quaranta anys de guardar-la per un dia que ho valgui, la bossa només serveix per recordar-la.