CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimecres, 3 de desembre de 2014

Qui és el primer que va dir adéu?


  1. Des que et vaig dir adéu
no crec que res hagi canviat. Tinc el mateix raspall de dents i el mateix gat. El que tu acostumaves a farcir de xuxes d’amagat, quan jo em girava d’esquena. Ara em demana les xuxes a mi i em llepa els dits a mi. Només és un gat, i ja saps que no tenen memòria, els gats. Els diumenges vaig a caminar al pla dels horts, com sempre, i els mateixos pagesos, asseguts en els mateixos bancs, em saluden i em diuen que més tard plourà segur. I a vegades plou. Espera, sí que alguna cosa ha canviat: m’he comprat un paraigua. Sí, un paraigua, t’ho creuràs? És maco i gros, de color groc, com una llimona gegant i feliç. Me l’emporto per tot arreu i no t’imagines quants amics he fet gràcies a ell. Tothom l’admira i em fa preguntes: on el vas comprar? Quant fa que el tens? No t’importa que et miri tothom? I la veritat és que no m’importa, gens. Em fa feliç. Em deixo mirar, i ric. Els torno la mirada, i ric. Em sento part d’un món immens, i ric. I saps què? Potser sí que alguna cosa ha canviat.

  1. Des que em vas dir adéu
sembla que res no ha canviat, estimat, ni res no s’ha mogut del seu lloc, ni cap aranya no ha marxat de cap racó dels meus records desordenats dins de l’armari dels objectes perduts. El nostre gat es passa hores llargues i buides mirant per la finestra, esperant a sentir les teves passes i la clau dins del pany, somiant amb la calor dels nostres braços entrellaçats, oblidant-se de miolar quan passa algun ocell indiferent a la seva solitud. Continuo caminant cada diumenge al pla dels horts, trobant els mateixos pagesos amb cares avorrides que miren els núvols de pols aixecats per la gent que passa contínuament i es pregunten pel temps que farà d’aquí a una hora o d’aquí a un any, sense encertar-ho mai. Tot està igual com ho vas deixar, estimat, tret d’una cosa insignificant, que ni t’explicaria si no sabés el delit que et produeixen les notícies sobre gent coneguda i la teva passió, tan lloable i tan arriscada alhora, per gratar la superfície fins a arribar a la veritat única i absoluta: me n’he anat a viure amb en Joan i, encara que sigui una relació mínima, basada en el sexe i l’amistat, tan diferent de la nostra, que era extremadament profunda i inexorable, haig de confessar que em passo els dies rient. I això sí que és un canvi.