diumenge, 5 de maig de 2013

Sèrie turca: Final, potser...


Passa per davant de la vella vestida de negre de cap a peus. Li sembla coneguda. Però a Istanbul hi ha tantes velles vestides de negre que et segueixen amb la mirada encuriosida i jove. El xofer del taxi li ha perdonat tres lires. No sap si ho ha fet perquè l’havia vist tan trista o perquè ell és així. Mai de la vida no li havia passat que un xofer de taxi li perdonés alguna cosa, per petita que fos. Els turcs tenen aquestes coses. Regategen per jugar però no s’enfaden. Són tranquils i amables. Com trobarà a faltar Istanbul... Les cafeteries on no es beu alcohol i ningú no crida, les catifes i els coixins de colors, els llums emmarcant les mesquites amb corbes suaus, el te amb menta fresca, els börek i les baklava, la gent de pell blanca i ulls negres, la mar i els minarets, la vida lliure i intensa, i sobretot, sobretot, les tulipes. Tanca els ulls amb força i intenta retenir sota les parpelles tots els colors i olors d’aquell lloc i temps. Respira fondo. Sempre ho tindrà. Ja forma part d’ella.

A l’avió s’asseu al costat d’una altra dona, jove, rossa, amb cara d’haver rebut un regal inesperat. Porta unes ulleres de sol molt grosses, però quan li comença a parlar se les treu i les endreça dins de la bossa de mà de color vermell.
-                  Jo et conec. Estaves a la torre quan aquell noi es va tirar.- li diu, i sembla contenta de veure-la.- Era amic meu, saps? Ens veiem cada dia i compartíem la nostra por. Compartida, la por no fa tant de mal. Al final ell va trobar la sortida. Estic contenta per a ell. Aquesta vida no li anava gaire bé. Segurament ara n’ha trobat una altra.- i somriu com excusant-se per creure en coses difícils de provar. -Vaig a buscar el meu home- continua, i la seva veu és com un pany fresc sobre una ferida recent.- Estava treballant a l’Algèria i durant set setmanes em vaig pensar que estava mort. És el que m’havien dit. No sé si pots imaginar-te el que és que et diguin que el teu home ha desaparegut. Segurament està mort. Despertar-se cada dia glaçada de por. Apagar-ho tot, la ràdio del cotxe, la tele de casa, fugir de la gent, fugir del soroll, amagar-te en llocs solitaris, agafant fort el telèfon. Sempre amb por a no sentir quan et trucaran. Perquè no pots perdre l’esperança. Mai. No pots deixar d’esperar sentir la seva veu dient-te “Tranquil·la, només va ser un malson”.

S’emociona explicant-ho i els ulls se li humitegen. Gira el cap i mira els núvols daurats. Quan la torna a mirar, la seva cara sembla encara més jove i el somriure encara més lluminós.
-        Ahir em van trucar. Està viu.

Set files més endavant, la Selma aguanta fort la mà de la Nàdia. A la butxaca de la jaqueta porta la foto del noi de la bicicleta verda. La Nàdia la hi va donar quan ella va decidir acompanyar-la a Roma. El passat ja no existeix. El futur encara menys. Amb cada petita decisió que prenem canviem decisivament les persones que serem en el pròxim segon. I potser més.