CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimarts, 28 de febrer de 2017

El virus


Estic voltat d'artefactes que desconec, de formes i volums diferents. Sense color. Just davant dels ulls, a l’esquerra, tinc una pantalla esfèrica on s’entrellacen i polsen línies lluminoses. Aparto la teranyina de cables que em penja a sobre i intento aixecar-me, però no sento les cames. Potser no tinc cames. Obro la boca però tampoc en surt res. Sembla que l’únic que funciona dins meu és la ment. Puc pensar i puc preguntar-me on sóc i qui sóc. Hi ha una cosa més, que ara no reconec. Com un curt circuit. Una pregunta sense forma. Falten dades. Com si hagués de pensar una cosa determinada però no sé quina. Sento el desig d’escopir, de donar forma al buit que tinc a dins. Lluny, contra la resplendor d’una paret blanca, es perfila una ombra. Podria ser algú com jo. Sembla com jo. Amb cames i braços. Vull aixecar-me i atreure-li l’atenció però no ho puc fer i l’aparició s’esfuma sense deixar-me comprovar si existia de veritat o només era una imatge projectada.

1
          La Dana li havia regalat el smart phone per al seu aniversari i ell no va saber dissimular-ne la decepció. Hauria preferit un llibre o unes entrades a un concert. Quina mania, voler que sigui com tothom. Per què li regalava un mòbil si sabia que no suportava la gent penjada en antesales de converses abstractes.
          Els primers dies ni el va tocar. Després, preparant un examen de socials, quan no aconseguia trobar els apunts, va decidir provar el cercador. A veure com anava. La primera cerca va portar a una segona. I així va anar fent, a poc a poc, cada cop una mica més endins. No trucava a ningú i tampoc enviava missatges de cap mena, però el google es va acabar convertint en el seu millor company. Tota la informació que els humans havien recopilat en milers d'anys a l'abast d'un sol clic, i això era un fet impossible d’ignorar. La Dana, incomprensiblement, no estava tan contenta com s’esperava. Malgrat que es veien menys que abans i sabia que cap dels dos ho havia volgut, no tenia temps de trobar-la a faltar.

2
          El primer cas fet públic va ser el d’un noi de catorze anys. Es va tirar des d’un setzè pis mentre estrenyia ben fort el mòbil. Els dits no es van desenganxar de l'aparell, encara que la resta del cos va esclatar en milers de bocins sobre l’asfalt. Va sortir al canal local de televisió i recorda que tothom se’n va riure. L’opinió general era que això li passava per idiota. Per no saber distingir entre una joguina i la realitat. En pocs dies però, hi va haver més casos i la majoria dels noticiaris van començar a fer-se’n ressò. Quan, per fi, van convidar informàtics a les tertúlies habituals, al cap d’unes setmanes, aquests van alertar d’un virus nou que, d’alguna manera o altra, havia aconseguit passar dels mòbils al cervell humà. Evidentment, ningú no els va fer cas. El públic, acostumat a mentides oficials, no s’ho va creure i alguns deien que el govern ja no sap què inventar-se per distreure l'atenció de les imminents eleccions. La cara de la Dana, al seu costat en una de les poques vegades que sortien junts, s’enfosquia a mesura que la televisió del bar  reflectia imatges de les famílies desconcertades. No entenia per què la gent se’n reia.
          De cop tot l’assumpte va desaparèixer de la primera plana i només sortien senyals dèbils d’alarmes suposadament falses a la secció de societat: “brots d’una estranya malaltia mental trobats en barris perifèrics... aquest matí han estat trobades tres persones mortes en el mateix carrer... organismes independents alerten del perill de disseminar rumors sense fonament... govern confirma que són casos aïllats i que el contagi és totalment impossible...”. Tot s’anava diluint en un oceà d’informació caòtica i no-contrastada. La gent hi va perdre l’interès, i de totes maneres estaven massa capficats en les seves activitats virtuals, cada cop més simplificades i addictives. Van començar a caminar encongits, amb els ulls fixos cap avall. Amb l’invent de la bateria auto-recarregable la cosa es va amplificar fins a límits insospitats. El petit trasto que imaginaven que els connectava a tot, en realitat, els aïllava de tot. La majoria de temps les pantalles restaven negres perquè ja ningú no pensava res de nou, tothom esperava informació que cada dia trigava més en arribar. Els llocs públics es van quedar deserts, sense saber si era per pànic al virus o perquè tothom estava enganxat a les xarxes. Les escoles van tancar perquè els professors s’avorrien. Cada vegada hi anaven menys alumnes i les aules buides s'emplenaven d’insectes morts que el personal de servei no tenia temps de netejar. Els restaurants i els bars semblaven abandonats. Els pocs clients s’oblidaven de demanar i els cambrers s’oblidaven de preguntar, massa pendents del whats o d'alguna altra app. Els canals de televisió emetien els mateixos programes, enregistrats feia anys. Tota la vida del món s’anava alentint.
          A l’edifici on ell vivia hi va haver cinc casos en una setmana. Persones sanes, sense antecedents, que es trobaven mortes darrere la porta de casa seva, com si no haguessin pogut obrir des de dins, o que es tiraven per les finestres, amb cares pàl·lides i sense deixar cap nota. Casualitat o no, tots vivien sols i ningú no els coneixia gaire. De tant en tant els noticiaris encara ensenyaven imatges aleatòries, sense cap periodista que les expliqués: autopistes col·lapsades, cotxes oberts, botigues tancades, ruïnes de guerres paralitzades per falta de soldats i de gasolina. Als carrers, les escombraries amuntegades feien impossible respirar i la gent va començar a morir de gana sense queixar-se, amb les celles juntes i els ulls fixos en les pampallugues que sortien dels mòbils. L’única activitat que encara funcionava perfectament era el manteniment de la xarxa informàtica, automatitzada temps enrere. El silenci anava enterrant el planeta sota una capa somorta de dades virtuals.

3
          Fos el que fos el que li havia semblat veure, havia desaparegut de seguida i, un cop alliberat dels cables que el tenien presoner, va començar a mirar al seu voltant, buscant pistes per orientar-se. Havia repassat fragments visuals d’una realitat probable, com fotogrames d’una pel·lícula antiga trencada. Els mòbils, el virus, la Dana, el caos. Encara faltaven dades, connexions, contextos. Va provar de nou de baixar del llit i posar els peus a terra i, sorprenentment, ho va poder fer. El tacte no se li activava però es veia els peus en contacte amb el terra i, a sobre, unes cames musculades que aguantaven tot l’altre. Li faltava alguna cosa per encaixar-ho tot i no tenia ni idea quina podria ser. Es va acostar a l’obertura on havia entrevist la silueta humana. Donava a una sala immensa, amb parets inexistents. Ja no eren com les d’abans, vidres fluids, sinó que senzillament no eren allà on haurien d’haver estat. Va caminar una bona estona, preocupat perquè el seu cap emetia senyals d’alarma que no sabia interpretar però que segurament volien transmetre alguna cosa important. Creia recordar cares amb expressions per les quals no trobava noms, com si aquelles expressions o aquelles cares no haguessin estat mai reals. El silenci  dominava l’espai, encara que, a vegades, un corrent d’aire el tocava d’esquitllentes i llavors, d’algun lloc, que no sabia si situar a dins o a fora seu, sortia un brunzit tan lleu que era impossible de definir. Les cames el portaven sense esforç, només amb el pensament de caminar. No sentia res més del seu cos i això se li va acudir que era estrany: es va parar i es va mirar les mans mentre els donava l’ordre d’ajuntar-se. Va sentir una petita guspira i de cop la imatge de tot plegat va trontollar fort per un segon. En acabar, la seva ment es va quedar quieta, saturada d’una llum intensa: el que trobava a faltar eren les sensacions.

Sóc l’últim de l’espècie humana. O potser el primer d'una nova espècie. No estic segur si sóc un circuit dins d’un sistema operatiu o si sóc un cos físic amb un cervell virtual. Em queda molt per conèixer. Tinc records d’un temps que no estic segur que sigui meu. Tinc pensaments que algú ha programat o potser no ha esborrat del tot. Haig de descobrir qui sóc. Crear nous bites. Sé que en algun lloc hi ha gent com jo que tenen conflictes amb el temps i l’espai però que aquí no hi ha temps ni espai. Sé que aviat ho sabré tot i llavors podré crear el nou món.