Rutines

 

A les mares no se’ls pot fer raonar. Tampoc serveix de res justificar, explicar, argumentar. Les mares només esperen que se’ls demani perdó i que se’ls agraeixi tot el que han fet. O pensen que han fet. Si fas això (agrair i demanar perdó, dues paraules, res més), les mares son felices.

I segurament tenen raó. La vida és molt més senzilla d’aquesta manera.

La nit passada havia fet tempesta i la M havia tingut uns somnis estranys. La mare, la filla, la gossa, molts veïns, molts nens, molt de menjar que ningú volia, moltes plantes que els nens trencaven, sense que ningú els demanés perquè ho feien.

S’havia despertat pels crits dels veïns de baix.

Què fer quan sents una parella cridant? Què pensar, quan saps que a tu també t’ha passat, no una, ni dues, sinó multitud de vegades, i que l’última cosa útil en aquells moments hauria estat que el veí et piqués a la porta preguntant què passa. No saps què fer. Intentes no sentir. Intentes entendre el que es diuen. Intentes tapar les veus. Intentes caminar amb passes sorolloses. I el mal rotllo t’acompanya tot el matí, sense poder-hi fer res fins que se t’acudeix exorcitzar-lo i l’escrius. Obres l’ordinador, et baralles amb el programa de dictar que no reconeix el català, et baralles amb el chat gpt que va a la seva i et fa perdre temps, t’adones que es fa tard i has quedat. Fins que al final, obres l’antiquat i fiable word i tecleges amb els dos dits, com ho has fet sempre, i les paraules flueixen, la sensació de gris s’esvaneix, el món torna a la seva òrbita, i llavors aixeques la vista, veus per primer cop la tassa de cafè plena, que no recordes haver fet, aixeques encara més la vista, veus la muntanya on les cases ja són més que els arbres -però encara hi ha arbres!-, veus els núvols, s’acosta la pluja, i a baix només se sent el nen de la parella, la seva mare el fa riure, i tornes a ser tu, i somrius, i recordes que ahir li vas dir gràcies i perdó a la mare, encara que no saps perquè, però ella ho necessitava, i avui és un altre dia, i fa quinze anys no podies caminar, i ara pots, i fa tantes vegades que et volies morir, i encara ets aquí, i hi ha un ocell davant de la finestra, i respires fondo, i comences a beure el cafè fred, que et sembla el millor cafè que hagis begut mai.