Guerres

 

En aquella casa les plantes i les persones es morien sense que ningú se n’adonés, en silenci. Les descobrien anys més tard, carbonitzades.

No s’hi sentia mai cap música, cap ball, cap riure. Les hores i les dècades passaven linealment, l’una darrere l’altra, com perles barates de les quals ningú en qüestionava l’autenticitat.

De vegades naixien criatures amb llavis molsuts i galtes innocents, sense sospitar que el seu naixement només marcava l’inici d’una llarga sèrie de dies i nits iguals. Les llavors es transformaven en fulles que més tard queien i cobrien el terra amb una capa prima de pau, que canviava de color a mesura que t’hi acostaves.

La Mara havia nascut en aquella casa.

Va ser la criatura més transparent de totes.

 

Amb un gest furiós, la Mara tira el llibre. Ella ho sap, ella és l’única que sap que allò és mentida. No n’hi havia hagut morts solitàries, ni arbres carbonitzats. Hi havia hagut amor i cançons i carícies i riures i dolços que es quedaven enganxats al paladar fins i tot després d’adormir-se. Hi havia hagut un món meravellós. El món que el pare volia fer desaparèixer. El món on ell no hi era i on la Mara vivia amb la seva mare en la casa més verda i més feliç que hi pogués haver.

No recorda el dia que el pare va tornar de la guerra. Potser va ser un d’aquells matins de febrer, quan el vent esborra les passes i les paraules. Tampoc recorda com va ser que van canviar tant, ells tres. Com van esdevenir les ombres que son ara. Les mirades apagades, les llàgrimes seques, els silencis que no es creuen mai. La por de despertar altres pors. La por dels cops. La por del baf d’alcohol i dels objectes que poden caure i fer soroll.

La Mara recull el llibre de terra i ressegueix amb l’índex el nom del seu pare, amb lletres daurades a la coberta, com l’havia vist a ell fent-ho tantes vegades, de petita. És el que hi queda, de la seva família, de la seva casa, de la seva història. La mare es va morir fa anys, encorbada i sorda a qualsevol futur. El pare s’ha mort avui. Abans que la Mara li pogués dir que no recorda res del llibre que va escriure en tornar de la guerra, ni de la seva vida junts. Abans que li pogués dir tota la ràbia i tot el dolor, dir-li que li va arrabassar la llum, i la dolçor, i tot el que hauria pogut tenir si ell no les hagués abandonat, si ell no hagués anat a defensar aquelles banderes tristes, aquelles fulles falses.

El pare s’ha mort avui i qui sap si abans s’havia adonat del mal que havia fet. Ningú no ho sap. Ningú no ho sabrà mai.